Montse Barderi: ‘Teresa Pàmies era menystinguda perquè era dona, de classe baixa i de comarques’
Parlem amb la comissària de l'Any Pàmies, que no ha pogut celebrar la clausura oficial per la Covid-19
Una de les sotragades importants
de la Covid-19 s’ha vist en l’àmbit cultural. Moltes funcions teatrals,
concerts, projeccions de films, espectacles i actes literaris de tota
mena han estat suspesos. Un dels importants és la cloenda de l’any
dedicat a Teresa Pàmies (1919-2012), que ha dirigit Montse Barderi.
Malgrat tot, s’han fet més de dos centenars d’actes dedicats a situar
l’obra de Pàmies en el context i a reivindicar-la, a més de presentar-la
al màxim de nous lectors possible. En parlem amb la comissària, Montse
Barderi. Convé de recordar que Teresa Pàmies és autora de més d’una
cinquantena de títols, que va obtenir un enorme èxit popular i que, a
més d’importants distincions civils com la Creu de Sant Jordi, també va
obtenir, per exemple, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001 i
el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2003.
―Enguany heu defensat moltes vegades que Teresa Pàmies també era periodista, cosa que potser molta gent no sabia…
―El periodisme va ser molt important per a Pàmies. Quan tenia deu anys
ja repartia La Batalla, del Bloc Obrer i Camperol, on militava el seu
pare, i des que era molt jove es va implicar en la fundació de Juliol i a
la vegada en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Era una
periodista formada en la premsa comunista, va treballar molts anys a la
ràdio i després va col·laborar, per exemple, a l’Avui, d’ençà que va
néixer, el 1976, fins pràcticament dos anys abans de morir. Hi ha molts i
molts articles de Teresa Pàmies que no s’han recollit. Fins i tot, per
exemple, publicà a la revista Realidad de Roma, una cosa que hem
descobert enguany. Els seus articles i la seva activitat frenètica de
periodista es reflecteix en la seva obra. Per tant, el vessant
periodístic la defineix molt bé.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
―Si no vaig errat, la seva obra ha estat molt sovint menystinguda, Teresa Pàmies sovint l’han menystinguda. Per què?
―Exactament, sobretot perquè era dona, de classe baixa i de comarques.
La crítica la va tractar malament, amb l’excepció, potser, de Testament a Praga.
Gimferrer va dir que era aliterària, que no formava part de la
literatura, i això ho va escriure a Destino. Penso que Teresa Pàmies va
rebre moltes discriminacions per haver dit i haver practicat amb
l’exemple, que calia acostar la llengua catalana a tothom, que calia fer
un públic lector. En van dir que era una novel·lista de porteres, i
ella sempre deia que se’n sentia orgullosa, que quin mal hi havia a ser
portera, de classe pobra i llegir novel·les. No va ser mai considerada
com a novel·lista, es pensaven que era una escriptora dolentota i
popular i això és un dels mites que s’ha de revisar perquè és totalment
fals. Cal que les generacions actuals la llegeixin perquè els seus
llibres no han envellit, cap. Tenia molts lectors, una gran parròquia i
un públic que, com ella, s’ha anat morint sense relleu. Per sort,
gràcies a l’Any Pàmies l’hem llegida a molts clubs de lectura i ha
agradat molt. Tant de bo torni a haver-hi un públic per a la seva obra.
Penseu que s’han reeditat nou dels seus llibres. Teresa Pàmies en un míting a la Monumental quan tenia disset anys.
―Què en podem dir, per situar l’escriptora al lloc que li correspon?―Teresa Pàmies és una dona nascuda el 1919 a Balaguer, que és
autodidacta. Crec que hem de reconèixer el gran paper que va tenir la
militància política, en el seu cas en el comunisme i en uns altres casos
en l’anarcosindicalisme, perquè sense aquestes militàncies ens hauríem
perdut els grans testimonis de les dones catalanes pobres que tot sovint
arriben a poder escriure gràcies a aquesta militància. Llegir Pàmies és
com tenir com una mestra d’història del segle XX, que et permet
d’aprendre la història d’una manera amena, però també molt dura i
sobretot molt ben escrita.
―Hi hauria qui diria, doncs,
que el seu gran valor és el testimoni, però enguany això ho heu volgut
deixar de banda per explicar uns altres grans puntals de la seva obra…
―I tant. Darrere els seus llibres hi ha un estil propi, una manera de
fer de gran escriptora. En molts moments sembla que escrigui tal com
raja, però hi ha és una forta convicció que el mètode d’escriure més
adequat és crear un jo que valgui la pena de ser escoltat, i aquí és on
trobem una persona amb valors, documentada, que ha viscut grans coses,
com el pas pel camp de concentració, un exili de trenta-un anys fent
tota mena de feines, una guerra com a capitana de les milícies, la
caiguda de Barcelona en mans de les tropes feixistes. És algú que crea
un jo que val la pena d’escoltar parli de què parli. I això causa un
efecte, que és que o agrada molt o no agrada gens. I, com els grans
articulistes, o n’ets fan o no ho aguantes.
―Déu n’hi do!
―I encara molt més: llegint-la aprens història. A més, no tenim tantes
dones autodidactes que puguem escoltar. Pàmies és una gran escriptora
del segle XX i no ens hem de quedar amb això de la gran cronista. Si
llegeixes Gent del meu exili veus que és una escriptora de
primer nivell. Una altra cosa és que sigui allunyada de tota mena
d’esnobisme o d’elitisme. Ella no anava de res en concret, era molt
senzilla i això de vegades et va en contra. Era una senyora normal i
corrent amb una gran veu literària. Evidentment, no tots els llibres són
iguals i en alguns vol ser una gran escriptora i ho aconsegueix. Però
sobretot va voler acostar-se al gran públic. Ara, en tota l’obra hi ha
una estructura ferma i cos.
―Quan us van nomenar
comissària, com vàreu entomar-ho? Perquè sovint significa deixar moltes
coses aparcades per dedicar un any intens de vida a projectar algú
altre…
―Per a mi va ser molt important del punt de vista vital. Ho vaig viure
com una cosa molt bonica i també com un acte de confiança. Et desvius
per no defraudar qui ha confiat en tu i ho he fet tan bé com he pogut.
Hi havia poc temps per a muntar l’exposició i el catàleg d’activitats,
però puc dir que tot allò que vam anunciar a la conferència de premsa es
va fer, excepte la cloenda. Montse Barderi, comissària de l’Any Pàmies.
―Hi ha hagut moments grans i especials, però sempre
heu reivindicat els actes més petits, d’acostament de la figura de
l’escriptora a uns altres públics.―Sí, quan Joan Elies Adell em va proposar de ser comissària, jo no era
especialista en l’obra de Pàmies, però és que ningú no ho era. De manera
que vaig haver de treure’m la son de les orelles i, com més l’anava
llegint més la comprenia, me l’estimava i podia arribar a ser prop seu.
Un dels moments més importants va ser quan feia xerrades sobre la seva
obra a noies magribines o a grups del Consorci per a la Normalització
Lingüística que volien millorar el seu català gràcies a la seva obra.
Això ha estat molt bonic.
―Com ha estat el tracte amb la seva família? Heu explicat que sempre havíeu tingut molta llibertat…
―Sergi Pàmies, per exemple, moltes vegades havia dit que féssim el que
volguéssim i ens hem avingut molt. Tots diuen que som una tribu. En
Tomàs, el fill gran, un dia em va dir que ja en formava part. Heu de
pensar que és una família plena de talent, però que a més a més la mort
de la Teresa és encara molt recent, només fa set anys, i això ha fet que
hi hagués actes molt emotius, amb molta complicitat de tots. Crec que,
tot i que en Sergi és el més conegut, tothom hi ha tingut protagonisme i
al final tot era una gran festa familiar on jo he tingut la sort de no
sentir-me una intrusa.
―Un altre fet molt important en la
seva trajectòria és que és una dona que prové de les esquerres, per bé
que habitualment les dones de la seva generació que escriuen poden
acabar essent d’esquerres però provenen de famílies amb un cert
benestar…
―Sí, això és molt important, és una dona que prové de les esquerres i
que sempre ha lluitat i treballat i fet mil coses per tirar endavant,
amb una vida extraordinària, per exemple al París dels suburbis fent de
cosidora i de netejadora o abans, a Balaguer. Les possibilitats que hi
havia que algú com ella es convertís en escriptora eren pràcticament
nul·les. Però, com ja he dit, el periodisme a la premsa comunista li
comença a donar ofici i amb el temps passa d’escriure com una comunista
militant que fa articles pamfletaris a fer una obra molt sòlida. També
cal recordar que en aquests trenta-dos anys d’exili va custodiar la
llengua i la va mantenir viva. La seva veu és excepcional com n’hi ha
poques, que demostra que la cultura la fem totes les classes socials.
VilaWeb: com hem passat 25 anys inventant el futur?
Assumpció Maresma i Vicent Partal ofereixen un relat personal de
com hem fet aquest diari i un cop d'ull al futur que ens espera
Avui fa vint-i-cinc anys que
VilaWeb va penjar a internet la seua primera pàgina, amb el nom de la
Infopista. Aquell maig del 1995 era impossible saber on ens portaria
aquella xarxa innovadora que s’anomenava internet. Vint-i-cinc anys
després, VilaWeb és un moment diari per a centenars de milers de
persones, un espai conegut i al qual recorren milions de persones quan
necessiten informació rigorosa i professional, independent i compromesa.
El 1995, ens connectàvem una volta al dia per actualitzar la pàgina i
ens desconnectàvem de seguida perquè cada minut costava diners –1.500
pessetes per tres hores de connexió, 4.500 per una connexió il·limitada
en el temps al servidor. Avui, les vint-i-quatre hores del dia i els set
dies de la setmana, la redacció de VilaWeb treballa per portar a
pantalles de tota mena, algunes de les quals inimaginables aquell 1995,
la informació de tot allò que passa en uns Països Catalans que tenen poc
a veure, i ho diem en positiu, amb com eren aleshores i en un món que,
aquest encara més, ningú no podia imaginar que esdevindria, tan
ràpidament, tan petit i tan connectat.
Hem
dit unes quantes vegades que no sabíem, que no imaginàvem… i era així.
Els pioners d’internet, entre els quals VilaWeb, només sabíem que
passaria alguna cosa grossa amb allò, que ens ajudaria a canviar un món,
en el nostre cas periodístic, que no ens agradava. Però vist des
d’avui, sorprendria quantes coses ignoràvem i, per tant, descobríem cada
dia. Inventar, atrevir-se, va ser la clau per a viure. Ho explicaré amb
una anècdota.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Un servidor a Londres va ser la gran decisió
Aquest
és el paper amb les primeres instruccions per a crear VilaWeb. En
aquella època, internet era una xarxa realment complicada per als
informàtics. Per actualitzar la pàgina, fabricada a mà amb aquell simple
llenguatge HTML de l’època, calia enviar-la per FTP a Londres i i
després obrir el Telnet (!?) i teclejar amb molta cura tot de
comandaments com ara:
“gunzip tar gz
cd../..”
No sabíem amb certesa què fèiem amb aquells comandaments
d’Unix. Només sabíem que calia escriure allò tan complicat sense
equivocar-nos ni en una sola lletra i desconnectar-nos. Aleshores,
VilaWeb es quedava allà penjada i visible des de tot el món. Potser us
pregunteu: I per què, Londres?’
En aquella decisió hi ha una de
les claus que expliquen per què ha funcionat VilaWeb. A començament del
1995, als Països Catalans només hi havia dos servidors privats que
podien allotjar documents web. I eren caríssims. Simplement, no els
podíem pagar. Però una nit se’ns va ocórrer que, si la xarxa era global,
no hi havia cap raó per a obligar-nos a tenir la pàgina ací, una idea
simple però nova. Una recerca ens va portar a triar el servei londinenc
de Demon.co.uk, un dels servidors més gran del món aleshores, que tot just va desaparèixer ara fa un any.
A
Demon van estar encantats de tenir un client estranger exòtic, en vam
ser els primers, i fins i tot ens telefonàvem per veure com anava tot.
Però la qüestió important és que el seu preu era deu voltes inferior al
que ens demanaven ací. Aquell dia, les tres persones que vam començar
aquest diari, nosaltres dos i Joan Subirats, vam aprendre que a la xarxa
tot es podia fer de manera diferent, que la imaginació comptava molt i
que fer sostenible l’empresa que volíem crear era una condició per a
fer-la durar. De retop, va passar que des del primer minut vam tenir una
adreça co.uk (www.pma.co.uk)
i VilaWeb no va fer servir mai ni el .es ni el el .fr. I de seguida ens
vam canviar al .com. Un dels dies més divertits de la nostra història
va ser quan Telefónica de España ens va demanar una reunió, tota
intrigada, per preguntar-nos com és que de Barcelona estant fèiem servir
el .com, que ells pensaven que només el podien tenir els americans i
què havien de fer ells per aconseguir-ho…
Durant els primers anys,
entre el 1995 i el 2004, VilaWeb va ser un intent constant d’entendre
quin era el nostre paper. L’atmosfera d’internet era extraordinàriament
creativa i amable, molt col·laborativa i tothom hi posava de la seua
part. Així vam anar inventant una cosa rere una altra, a la recerca de
com es feia el periodisme en aquell nou mitjà. Primer amb el directori i
convençuts que Yahoo News –que encara existeix, però no té res a veure
amb allò que era– marcava la pauta. Vam fer un cercador abans que
existís Google, tres anys abans. Vam crear una festa, les 24 Hores
d’Internet, que se celebrava cada any el 8 de febrer perquè aquell dia
es va fer la primera Expo Mundial virtual i hi vam participar. El 1996,
vam inventar un projecte de diaris locals que va arribar a tenir cent
vint edicions pròpies, però que no va trobar el model de sostenibilitat i
qualitat. Tanmateix, tant de temps després, encara en resten algunes
edicions en actiu, com les d’Ontinyent i Mollerussa. Les primeres
VilaWeb Locals van ser Montcada i Reixac, Sabadell, sa Pobla, Arenys de
Mar, Figueres, Nova York, Girona, Granollers, Terrassa, el Vendrell,
Vilafranca i Calafell, tot ensenyant que el nostre marc mental eren els
Països Catalans però que els catalans de la diàspora els consideràvem
part del nou país virtual que anàvem dibuixant.
Vam ser pioners a
fer xats amb personatges coneguts, xats que alguna gent es pensava que
ens inventàvem –el batlle de Barcelona aleshores, Pasqual Maragall, un
gran internauta, es va enfadar molt quan va veure que hi havia gent que
no es creia que fos ell qui era a l’altra banda de la pantalla. Vam
col·laborar amb tot de gent fent, per exemple, la campanya electoral amb
La Vanguardia en un projecte que es va dir Plaça Internet, on els
lectors enviaven preguntes per mail i els candidats, en teoria, també
responien per mail, tot i que la realitat era que un motorista del diari
del grup Godó traginava disquets d’una seu a una altra! El 5 de
novembre de 1989, vam crear el primer servei WAP del país per a servir
informació als incipients i prehistòrics telèfons mòbils de l’època, i
un any després, una edició per als Palm Pilot que ens va fer confiar,
pobres de nosaltres, que anàvem encarant bé el futur. Vam pactar amb
Menta, Cable i Televisió de Catalunya un servei informatiu per als seus
abonats que va permetre el primer salt endavant de la redacció del diari
i la primera font d’ingressos directa, periodística, en uns anys on els
diners els fèiem sobretot fabricant webs per a tercers, una feina
aleshores molt desconeguda.
Quan vam descobrir que érem un diari
Aquells
van ser uns anys tan apassionants com divertits, això s’ha de
reconèixer. Uns anys en què ningú no tenia cap problema de provar una
idea i abandonar-la perquè, en realitat, ningú, enlloc del món, tenia
gaire clar què feia. Des de sempre, VilaWeb va beure de les experiències
internacionals. El 1995, gràcies a una invitació de Wayne McPhail, vam
conèixer el Canadà i el Hamilton Spectator, on ell dissenyava el
projecte d’internet que seria pioner, també, en aquell país. El 1998,
VilaWeb va servir per a explicar què era internet en un acte prohibit
per la policia a Turquia i, durant anys, va posar tota la seua
infrastructura al servei de Bianet, els nostres valents col·legues
periodístics que lluitaven, i lluiten encara, per la democràcia. Al
Congrés Mundial de Periodisme de Recife (Brasil) de 1998, el nostre
diari va ser un dels tres projectes escollits per a explicar a
periodistes de tot el món que tot allò que coneixíem del paper i les
rotatives s’acabava. Pocs ens van fer cas aleshores i hi ha qui encara
avui no s’ho creu del tot.
Però no van ser anys senzills en tot.
La borratxera de les .com i els portals va ser a punt de destrossar tot
l’ecosistema internauta. Hi havia nous rics que ho compraven tot amb una
ànsia per créixer que només podia portar –com ho va fer– a una crisi
monumental. També van intentar comprar VilaWeb, especialment Star Media,
un dels grups més poderosos de la internet mundial d’aquella època, amb
seu a Nova York. No ens vam vendre, i en la perspectiva del temps
passat, aquesta va ser una decisió magnífica. Entre més coses, perquè
estem segurs que si ho haguérem fet avui VilaWeb no existiria, però
també perquè el català potser no hauria crescut a la xarxa com ho va
fer.
I això ho diem perquè cal recordar que el 1995 poca gent
creia que el català podia ser el cas d’èxit a internet que va certificar
la concessió del domini propi .cat l’any 2004. I poques notícies devem
haver donat més de gust que aquesta. Amadeu Abril, el màgic cervell
darrere l’invent, va rebre la trucada des de l’altra banda de l’Atlàntic
que comunicava que ja era tot fet i, uns minuts després, nosaltres vam
penjar aquestes preguntes i respostes sobre el nou domini de la cultura catalana,
les quals, vistes des d’ara, són curioses, si més no. S’hi explica, per
exemple, la famosa, i oblidada, prohibició de penjar fotografies de
gats que es van empescar els americans perquè el .cat fos, efectivament,
per a catalans i no per a amants dels felins.
Però al començament
les coses no eren així de clares ni de bon tros. El 1996, la
Generalitat de Catalunya va dedicar tots els seus esforços a fer un
portal en espanyol, amb l’inequívoc nom d’Olé, portal que va acabar als tribunals embolicat en acusacions de corrupció.
Per
això, VilaWeb, i molts altres projectes com el nostre, va tenir un
paper fonamental a l’hora de demostrar que el català no era cap llengua
subordinada a cap altra. Vam defensar que en català es podia fer
funcionar internet i que el català era un mercat coherent. En aquell
moment, molts projectes es van fer en espanyol pel convenciment (tan
imperialista com equivocat) que tota l’Amèrica Llatina llegiria allò que
li digueren els hereus dels conqueridors. Els va acompanyar el fracàs,
però es va perdre un temps preciós i una enorme quantitat d’energies i
diners. Per cert, que encara avui VilaWeb continua fidel a la idea que
el català no és una llengua subordinada a cap altra, raó per la qual, a
diferència de molts mitjans catalans, no ens hem passat mai a la doble
edició, bilingüe, malgrat la insistència, novament!, de la Generalitat,
independentista!, aquests darrers anys.
Enmig de tot aquest
panorama exuberant i volàtil alhora, el principal problema era encertar
què volíem fer. I el 1998 ho havíem deixat definitivament clar: ‘VilaWeb
no és una empresa d’internet, sinó un mitjà de comunicació: per tant,
hi ha coses d’internet que no farem mai i coses que fan els mitjans de
comunicació, fora d’internet, que nosaltres també volem fer.’ La frase,
pronunciada en l’acte que cada Cap d’Any organitzava l’imprescindible
Alfons Cornella a ESADE, definia el concepte que ens va servir per a
marcar l’orientació definitiva de VilaWeb.
L’11–M: el dia que ho va canviar tot
Fidels
a aquesta idea vam començar un replantejament total. Fins aleshores,
els nostres ingressos provenien de crear webs i continguts per a tercers
i la major part dels treballadors de Partal, Maresma i Associats eren,
de fet, informàtics. Encara van passar molts anys abans d’abandonar del
tot aquestes feines que ens servien per a finançar un diari que anàvem
fent créixer en paral·lel al creixement de la xarxa. Però aquell ‘som un
mitjà de comunicació’ ja no deixava cap espai al dubte.
I vam
intentar moltes coses, ja completament, des de l’àmbit periodístic. Vam
fer un acord amb el grup Prisa per a crear una sèrie televisiva amb
Ferran Adrià, dirigida per Josep Morell, que anys després es va
comercialitzar en DVD. Vam mirar de portar a Barcelona el diari gratuït
20 Minuts, que havia tingut un èxit fulgurant a Europa. De fet, el
hòlding europeu de 20 Minuts i VilaWeb vam signar un acord i ens vam
presentar a un concurs obert per l’Entitat Metropolitana del Transport,
amb la finalitat de repartir-lo al metro i als autobusos. Però
l’ajuntament, pressionat per La Vanguardia i El Periódico, el va
declarar desert. 20 Minuts va acabar eixint a Barcelona, però a costa de
comprar una empresa de Madrid i renunciar al monolingüisme català del
projecte, fets que ens van fer renunciar a participar en el projecte.
També coincidint amb la festa dels cinc anys de VilaWeb del 16 de
novembre de 2000, vam anunciar un acord estratègic amb l’empresa editora
del diari el Punt. Amb el Punt, VilaWeb va treballar molt, durant una
dècada llarga, va compartir-hi el projecte COMIT, on s’integraven diversos diaris en català, i fins i tot vam crear una redacció conjunta al Raval de Barcelona, el quart local i penúltim on hem fet feina aquests vint-i-cinc anys.
Va
ser precisament en aquest local del carrer de les Tàpies on la redacció
de VilaWeb va viure el dia que ho va canviar tot: els atemptats de
Madrid de l’11-M. La
informació sobre aquells atemptats va catapultar VilaWeb entre el gran
públic. José Maria Aznar, aleshores president del govern espanyol, va
pressionar els principals diaris perquè atribuïssen les bombes a
l’organització basca ETA, pocs dies abans de les eleccions. I així ho
van fer, obedients, com demostra aquesta portada que el diari El País ha
intentat amagar durant anys.
Explicar què es va viure entre
aquell dijous i el diumenge de les eleccions és impossible en poc espai
–però, si us interessa, al cap de deu anys vam fer aquest article, recordant els fets en detall.
No hem viscut mai una pressió com aquella. Pressió ambiental i
professional. Pressió dels lectors –guardem correus que ens acusaven amb
una enorme duresa de ‘girar la cara als morts’ i de ser etarres.
Pressió mental. Pressió política, també. I pressió, molta pressió,
personal. Aquell dia, aquells dies, érem conscients que si ens
equivocàvem seria la fi de VilaWeb.
Però no tan sols la vam
encertar, sinó que aquell dia va ser el punt tombant a partir del qual
els encara anomenats ‘nous mitjans’ o ‘no media’ vam començar a
acorralar la pesada maquinària de la premsa tradicional. Així ho
explicava un reportatge televisiu fet per poc després per Manuel Campo
Vidal i per Manuel Castells, avui ministre d’Universitat espanyol i
sociòleg més que eminent, que va emetre TV3. Fins i tot vam crear per
primer vegada una edició en pdf que en algunes manifestacions, com
auesta de València, es va repartir de manera massiva, gràcies a que algú
en va imprimir milers de còpies.
Trobant el fil, del 2004 a l’inici del procés independentista
El
2004 va ser fonamental per a VilaWeb perquè va servir per a definir les
bases sobre les quals encara avui se sosté el projecte. Després d’uns
anys fent de pioners, es va imposar la identitat de diari i es va
aclarir el debat sobre el model.
Avui, VilaWeb va cap als 19.000
subscriptors i és reconegut pel seu format rigorós, de periodisme de
qualitat, allunyat de les estridències i el sensacionalisme que, per
desgràcia, sembla imperar en els digitals. El resultat de l’aposta feta
el 2004 parla per si sol, però cal remarcar que és el fruit d’una visió a
molt llarg termini, d’una fe enorme en el periodisme de qualitat i
d’una paciència ingent.
El 2004, VilaWeb va començar el seu
projecte de subscripció. Hi ha qui se sorprèn que ho plantejàrem fa
tants anys. Era molt embrionari, basat en els blocs, un apartat de
VilaWeb que sempre ens ha estat especial, i en una sèrie de serveis molt
diferents dels que tenim avui. Tot era molt primitiu, però el cercle
virtuós ja era dibuixat. El 2004, a VilaWeb vam optar per rebutjar el
clic fàcil i el sensacionalisme, convençuts que el periodisme de
qualitat, aquell pel qual ens havíem ficat en aquest embolic el 1995,
tenia un públic a la xarxa, un públic que hi tenia interès i que estaria
disposat a finançar-lo.
Vam tardar onze anys fins a aconseguir
superar la barrera dels dos mil subscriptors. Onze anys durant els
quals, amb molta paciència, vam anar adaptant el model del diari i de
l’empresa als objectius que havíem definit. La publicitat començava a
funcionar, però no era prou. Vam haver de continuar fent continguts per a
tercers durant uns quants anys encara, a la recerca sempre de la
sostenibilitat i la independència. No deure res a ningú és la millor
manera de ser immunes a qualsevol pressió. El 2004, la Generalitat de
Catalunya va concedir per primera vegada subvencions als mitjans
digitals –un detall que alguns obliden quan insisteixen malèvolament en
el tòpic: en el cas de VilaWeb, quan els ajuts van arribar ja feia nou
anys que funcionàvem tots solets. Aquests ajuts, i els que posteriorment
va adjudicar també la Generalitat Valenciana, van tenir dues cares. Per
una banda, van consolidar molts projectes d’internet ajudant-nos a
créixer més de pressa que no hauríem crescut sense. Però l’altra cara és
que van obrir la porta al periodisme groc i sensacionalista per l’error
immens de basar-los en els clics recomptats per l’OJD. Per desgràcia,
la situació no tan sols no ha millorat pas en aquest sentit, sinó que va
pitjor, tal com va denunciar VilaWeb en el VI Congrés dels Periodistes Catalans.
I ara, a més, el partidisme i la dependència de la política més
agressiva han agreujat la situació, com es demostra gràficament en l’adjudicació capriciosa de la publicitat institucional del govern català.
L’aposta
periodística i empresarial de VilaWeb, doncs, és el fruit de la feina i
la reflexió que es va concretar a partir del 2004. Onze anys després
d’haver proposat el servei de subscripció, i després d’haver picat molta
pedra mirant de fer entendre als lectors que un bon diari de qualitat
només pot existir si una part d’ells el paga, el 2014 les xifres de
subscripció van començar a pujar ràpidament i no han parat des
d’aleshores.
I com ha passat amb tots els diaris del món, els
grans fets informatius, les grans sacsejades socials, han causat
impactes molt forts també en l’augment de les subscripcions. I de
l’impuls de l’edició mòbil, quan el telèfon ja va substituir l’ordinador
com a eina d’accés a internet. Així ho explicava The New York Times
parlant de l’elecció de Donald Trump i aquest ha estat el cas, pel que
fa a VilaWeb, de la primera fase del procés sobiranista i ara de la
crisi causada pel coronavirus. Això ens ha fet entendre millor encara
quina és la nostra feina.
Un diari imprescindible en els moments importants
VilaWeb és un diari hard news.
Bàsicament, parlem de política, economia i cultura i oblidem
voluntàriament els altres continguts. És un diari menys ocurrent i
divertit, però en canvi, és un diari en el qual es pot confiar. I per
això, quan passen coses de molta transcendència és quan ens fem més
importants per als nostres lectors.
De vegades, amb conseqüències
serioses. Hi ha hagut situacions en què hem necessitat molt de suport
per a defensar el dret a la informació. Ens hem querellat i hem guanyat
judicis contra els Mossos per agressions a periodistes nostres al
carrer. Vam destapar que La Caixa treia profit de la invasió americana
de l’Irac. Hem publicat informacions que han molestat moltíssim i han
implicat represàlies de caràcter divers. Fins i tot, ens vam veure
obligats a sostenir una llarga batalla de tres anys amb l’Ajuntament de
Barcelona, entre el 2008 i el 2011, per la investigació del cas Vilaró.
L’ajuntament ens va embargar una quantitat de diners enorme i va
demanar presó per al director del diari, pel contingut de les nostres
investigacions, abans de retirar la querella l’últim segon, quan ja érem
pràcticament dins el jutjat i nosaltres havíem deixat clar que, si
calia, aniríem a la presó, però que no desmentiríem allò que teníem
provat. Però com tantes vegades, el cas Vilaró ens demostra els límits
del periodisme. Des de VilaWeb vam poder demostrar que el cap de la
Guàrdia Urbana de Barcelona explicava una història que no quadrava amb
la realitat, però no vam ser capaços, ni n’ha estat capaç ningú encara,
de demostrar què va passar en realitat. El periodisme no sempre
reconforta prou.
Particularment, durant la fase del procés
d’independència de Catalunya començada el 2014, VilaWeb va esdevenir una
referència permanent tant en termes informatius com d’opinió. I això va
ser gràcies a la capacitat de depurar el model, deixar-nos
d’obsessionar pels clics i recuperar els principis deontològics i
professionals més bàsics. L’escàndol causat pel fals anunci de la mort
de Muriel Casals, que es va analitzar a fons en aquest article,
va ensenyar a molta gent que l’obsessió pel clic, la maximització del
nombre de pàgines i els ingressos de la publicitat era molt perillosa
per a l’exercici raonable del periodisme i per la salut democràtica de
la població.
En aquest sentit, és clar que l’eufòria per la
política que es va desencadenar arreu dels Països Catalans quan va
començar el procés d’independència va afavorir el creixement de VilaWeb.
Però, per això mateix, ens agrada remarcar que nosaltres ja hi érem. Ja
érem independentistes el 1995, ja érem progressistes, com queda
recollit en el nostre ideari,
el 1995, ja sabíem que el nostre marc nacional eren els Països
Catalans, i el primer dibuix de la Infopista era un manifest en tota
regla i ja érem digitals el 1995. Una combinació que, ho reconeguem, ens
dóna una perspectiva potser única.
VilaWeb sempre ha estat un
mitjà compromès, en tot. Des del començament, hem participat i
protagonitzat tota mena de campanyes mitjançant continguts especials. Hi
ha gent que encara recorda campanyes dels primers anys, com la que es
va fer contra la Warner i en favor del doblatge en català de Harry Potter,
que va arribar a moure 30.000 missatges des d’un formulari nostre,
aconseguint que la multinacional americana es retractés. En el seu
moment, VilaWeb va fer campanya contra la constitució europea, a favor
dels drets dels refugiats, pel dret de l’habitatge, contra els ultres
als camps de futbol, es va involucrar en les consultes populars per la
independència fent de la redacció del diari un dels col·legis electorals del 10-A
barceloní o va ser un dels punts on la gent podia aconseguir, i quines
cues que s’hi feien! les samarretes de l’Onze de setembre de l’ANC.
I
això és així perquè dels nostres referents periodístics, de Ramon
Barnils a Anna Politkóvskaia i Albert Camus, VilaWeb n’hem après que el
compromís social no va pas renyit amb l’exercici rigorós de la professió
periodística, ans al contrari, és imprescindible. Per això, VilaWeb
s’ha reforçat de manera obsessiva contra les ingerències polítiques i
econòmiques de tota mena mentre mantenia obertament posicions editorials
decidides, i no tan sols per escrit: la publicació dels anuncis del
referèndum d’autodeterminació, que molts diaris catalans no van publicar
per por, ens va valer una intempestiva entrada de la Guàrdia Civil a la redacció.
Aquesta
claredat pel que fa als posicionaments públics sempre l’hem combinada
amb la màxima professionalitat informativa. Fins al punt que, alguna
vegada, els lectors s’han sorprès per les informacions que publicàvem,
cosa que encara ens sorprèn més a nosaltres. Per exemple, quan durant la
campanya del 21-D des de VilaWeb es va desmuntar una mentida que circulava sobre el finançament irregular de Ciutadans.
O quan es va desmentir una informació falsa arribada dels Estats Units
que deia que els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren
dirigits directament per la policia espanyola. O, més recentment, quan
vam desmuntar la fantasia sobre les 1.714.000 màscares. Simplement, els
fets són els fets i no es poden manipular. No es guanya res essent
ignorant. Tots aquests anys, VilaWeb ha fet investigacions molt
rigoroses, com la reconstrucció dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el recompte de les interioritats del pacte
que acabaria portant Carles Puigdemont a la presidència de la
Generalitat o la publicació dels papers que demostraven la gravetat de
la pandèmia del coronavirus. Hem estat ràpids i directes, com quan, en
menys d’una hora de feina frenètica, vam aconseguir de despullar la falsedat de la famosa nota de la CIA
que El Periódico pretenia colar. Però tot ho hem fet sempre des d’una
posició radicalment professional i sense amagar mai als lectors res del
que sabíem, encara menys en funció de cap mena d’interès d’algú.
És
la capacitat de combinar aquest rigor professional amb el compromís
públic que ha fet de VilaWeb, juntament amb la proximitat amb el lector,
el diari que és avui.
L’originalitat de VilaWeb: un diari amb els lectors
La
gent no es demana què vol dir VilaWeb. Amb les marques passa això, que
quan es fan populars ningú no en veu el significat original. Vila-nova,
Vila-vella, Vila-rodona, Vila-quadrada, Vila-Web! El mateix nom del
diari ja és una declaració de principis. Som una ciutat a la web amb
veïns, amb espais, amb places, amb carrers, amb barris. La primera
VilaWeb, amb els extraordinaris dibuixos de Joan Subirats, era una
ciutat alegre i combativa. I una ciutat és un espai geogràfic on la gent
s’ajunta i fa coses.
Per
això, els lectors sempre han estat determinants per a fer VilaWeb. No
enteníem el nostre model periodístic com un altaveu que arribava igual a
tots els espectadors. Ens enteníem i ens entenem com un espai de
trobada, com un punt on anar a parar. Norman Mailer deia allò que ‘un
bon diari és una nació que parla amb si mateixa’ i nosaltres no aspirem
sinó a ser això.
Per aquest motiu, des del principi, la proximitat
amb el lector ha estat una norma de la casa. Proximitat i atenció que a
voltes s’expressa en els detalls més petits. Per exemple, passem molt
de temps responent de manera personal els correus que ens envien els
lectors del diari. No es nota ni serveix per a fer propaganda, però ens
ha transformat. Assemblea
de lectors a Ciutadella de Menorca, l’any 2019. Els actes amb
subscriptors i les assemblees, a tots els Països Catalans, són una
manera de mantenir el contacte directe que el model periodístic de
VilaWeb reclama.
Les Assemblees de Lectors de VilaWeb, els actes multitudinaris
amb subscriptors o ara les Converses des del Confinament són això.
Enguany, la pandèmia ha aturat les assemblees just la setmana que havien
de començar. L’any passat, VilaWeb en va fer vint-i-una arreu dels Països Catalans.
També perquè la redacció conegués i apreciés la diversitat i la
pluralitat del país. Anar a Gandia, a Olot, a Perpinyà, a Maó i
sotmetre’ns a l’escrutini i a les queixes dels lectors, a les seues
crítiques, intentar entendre què volen i com volen que siga el seu diari
és un exercici molt gratificant de contacte amb la realitat.
De
fet, quan ens vam instal·lar finalment a l’edifici del carrer de
Ferlandina de Barcelona, el disseny mateix de l’espai ja es va fer
pensant en una relació diferent amb els lectors. En aquest país, molts
diaris tenen guàrdies a la porta, controls per a impedir el pas de la
gent. La redacció de VilaWeb la vam dissenyar, amb l’arquitecta Montse
Batlle i l’equip RGA, amb espais públics i portes obertes, on tothom pot
entrar sense haver de donar explicacions i on la gent sap que se
l’escolta.
Aquest local, inaugurat amb un tweet en una festa
inoblidable pel president del parlament aleshores i gran internauta
Ernest Benach i pel conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, ha
viscut dies molt intensos. La venda de les samarretes de l’Onze de
Setembre ha portat durant anys milers de persones a les nostres oficines
amb cues quilomètriques que a vegades envaïen la redacció i tot.
Amb
el pas dels anys, molts lectors, especialment subscriptors, han
esdevingut col·laboradors directes. Els uns amb els seus blocs, els
altres facilitant-nos contactes i comentaris, fins i tot hi ha un grup
de WhatsApp amb prop de dos-cents subscriptors que serveix per a
comentar i criticar o lloar les coses que es publiquen o la manera com
es publiquen.
Aquesta relació és la conseqüència del model
empresarial original que des del primer dia cerca la sostenibilitat i la
independència del projecte. Avui, la majoria dels ingressos de VilaWeb
ja provenen de les subscripcions, però pensem que hi haurà un dia, i no
és tan lluny, que tot el diari es pagarà amb la generositat dels
subscriptors i d’aquesta manera el podrem oferir a tothom en obert i
sense publicitat.
Que els subscriptors hagen entès aquesta opció
és especialment important per a nosaltres. VilaWeb no creu en els murs
de pagament perquè considera que la nostra obligació moral i social és
aportar la millor informació possible en obert a tota la ciutadania i no
tan sols als qui ens paguen. Per això demanem a qui pot pagar i ho vol
que se’n faça subscriptor, però no pas, com en els mitjans tradicionals,
per a rebre una informació que nosaltres pensem que l’ha de rebre
tothom, sinó per a ajudar-nos a sostenir el diari i la seua
independència i per arribar a tanta gent com siga possible.
Respectant
sempre els terrenys de cadascú –la professionalitat i el criteri de la
redacció i l’opinió plural i transversal dels lectors–, VilaWeb s’ha
establert com una comunitat i el diari és –d’alguna manera, se’n sent–
el portaveu de milers de persones, que cada dia intenta parlar amb elles
i per elles. Internet va revolucionar la comunicació, una cosa que avui
ja no pot dubtar ningú, i el gran canvi que va introduir és que les
coses es fan col·laborativament. No fem un diari per als nostres
lectors, sinó que fem un diari amb els nostres lectors.
I com és
evident, això pren una dimensió molt especial en els moments únics, com
tants n’ha viscut darrerament el nostre país. Durant la primera fase del
procés d’independència, entre el 2014 i ara, VilaWeb s’ha sentit empesa
pels seus lectors. En els moments fantàstics i en els moments tristos, a
vegades separats per molts dies. El Primer d’Octubre a la nit va
esclatar un repic de cassoles per tot el país i tota la gent de VilaWeb
vam eixir al carrer a participar-hi, aparcant per uns minuts la feina.
El dia que Jordi Cuixart, un dels nostres primers subscriptors quan no
el coneixia ningú, i Jordi Sànchez van ser portats a la presó, molts
dels periodistes van plorar de ràbia i indignació mentre redactaven la
notícia.
Viure en primera línia i poder narrar el procés
d’independència que el nostre país porta a terme és un privilegi únic
que ens obliga periodísticament.
Un gran equip que fa el diari i vetlla pel rigor
El rigor amb què la redacció de VilaWeb treballa és el nostre compromís. Josep Casulleras, el cap de redacció, va seguir el judici del procés
cada dia dins aquella sala tenebrosa de Madrid i va desgranar amb un
mestratge molt sòlid la complicada teranyina jurídica on ens volien
atrapar. El nostre fotògraf, Albert Salamé, ha estat testimoni amb la
seua càmera i el seu cos, ferit en alguna ocasió, del combat del carrer i
de la tensió del parlament, i amb Adiva Koeningsberg ens han retratat
l’ànima. El grup de periodistes que tenen al seu càrrec el minut a minut
de l’actualitat diària, tots ells, han mantingut la tensió informativa
altíssima en moments tan complicats i difícils d’entendre com aquesta
pandèmia de la Covid-19.
Les entrevistes, reportatges i la feina
de seguiment del dia a dia d’Andreu Barnils, de Josep Rexach, de Roger
Graells, de Txell Partal, d’Oriol Babler, de Clara Ardèvol, d’Arnau
Lleonart, d’Ot Bou i d’Àlex Solano, sempre pendent de la darrera dada,
ens han afilat el coneixement. Les cròniques de Pere Martí, Odei
Etxearte i Montse Serra ens han aclarit la perspectiva de manera
minuciosa. La qualitat de la llengua, de la manera d’escriure, que fixa
des de fa anys de manera magnífica Jordi Badia, fent equip amb Bel
Zaballa i Roger Ferran, és una de les marques que ens defineix. Amb
Jordi Goula acompanyant-nos i posant la saviesa econòmica, amb Marta
Rojals enlluernant-nos amb la seua visió única de la realitat, amb Joan
Ramon Resina sòlid com una roca del Pacífic. Amb Xavier Montanyà i Roger
Cassany, dos dels grans fars de la casa, sempre inconformistes, amb
Tina Vallès i Mercè Ibarz, amb Núria Cadenes, amb Joan Minguet i Oriol
Izquierdo i Martí Estruch i Biel Mesquida i Julià de Jodar, Anna Zaera,
Gemma Pasqual, Sebastià Bennasar, Pau Benavent, Pau Vidal i totes les
veus i signatures que enriqueixen aquest diari. I tots aquells, Àlvar
Teixidor, Sandra Vilalta, Francesc Pascual, Marta Martí i el gran Pep
Albinyana, sempre aguantant l’estructura, fent possible la feina de
tots.
En aquests vint-i-cinc anys, per VilaWeb han passat i hi han
treballat prop d’un centenar de persones, començant per Carlos García
aquell primitiu 1995. A algunes els devem molt més que no els vam pagar.
Aquest diari no seria com és sense la petjada i l’obra de Jem Cabanes. O
sense l’impuls de Jaume Cabaní. Sense la feina dels equips tècnics de
Bekodo. Però a totes els devem una gratitud immensa per haver aguantat
un ritme trepidant, el que marca l’actualitat, la xarxa i aquest país
que bull com un volcà a punt d’explotar.
Moltes d’aquestes cares
les coneixen, els lectors i els subscriptors. Altres no tant. Però totes
són imprescindibles per a fer funcionar aquest pacte entre diari i
lectors que és VilaWeb. En el nostre dia a dia, ells són els encarregats
de fer possible aquest moment de contacte, aquest espai que existeix
quan algú obre el mòbil o es connecta a l’ordinador per veure què diu
VilaWeb. Han passat 9.133 dies des que vam pujar per primera vegada a
aquell servidor de Londres el codi HTML de la VilaWeb original, i ara el
codi HTML és un WordPress, i el servidor de Londres, un conjunt de
servidors escampats per diversos països del món. Però la cosa que
importa, la que aleshores ja sabíem que importava, no és pas la
tecnologia. És que en cadascun d’aquests nou mil dies ha passat alguna
cosa, s’han generat notícies, s’han creat records, hi ha hagut
esdeveniments que han impactat en les nostres vides i ens han fet com a
individus i com a societat. I nosaltres hem mirat d’explicar-ho sempre
de la millor manera possible, amb tota l’honradesa i el compromís més
gran, sense esquivar mai la nostra responsabilitat i convençuts que el
periodisme és un combat llarg que es guanya dia a dia, mes a mes i any a
any.
26.05.2020 21:50
