Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
“Sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada” (Antoni Gaudí).
Per començar a escalfar motors de cara a la commemoració, demà, de l’Onze de Setembre m’ha semblat molt oportú reproduir un article de Joan Crexell publicat fa més de trenta anys a la revista Serra d’Or i que parla d’uns fets relacionats amb l’arquitecte Antoni Gaudí que potser no són gaire coneguts.
Comprovareu que, en segons quines coses, per españa i els seus lacais sembla que el temps no passa.
Detenció de Gaudí l’11 de setembre de 1924
Joan Crexell (Serra d’Or núm. 335, setembre de 1987)
A Barcelona, la tradicional commemoració de l’Onze de Setembre de 1714,
l’any 1923 va acabar malament. En efecte, la força pública va carregar
brutalment contra els milers i milers de manifestants que cridaven “Visca Catalunya lliure!” i “Mori Espanya!” davant l’estàtua de Rafael Casanova. Mai no s’havia vist tanta gentada ni un fervor patriòtic tan alt. Dos dies després dels fets, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, donava un cop d’estat amb el vist i plau del rei i amb l’anuència de la Lliga Regionalista. No cal dir que aquest fet, la Dictadura 1923-1930, comportaria una nova persecució contra Catalunya, persecució, tot sigui dit, que no va arribar, ni de bon tros, als extrems de la dictadura del general Franco.
L’Onze de Setembre de 1924, el primer sota la dictadura, es van programar alguns actes que foren prohibits per les noves “autoridades”. Un d’ells era la ja tradicional missa commemorativa que des del 1899 organitzava la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat —Antoni Gaudí n’era membre d’ençà de la seva fundació– a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona. D’altra banda, sabem que Gaudí, home profundament religiós, cada tarda s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri a fer les seves oracions. Amb això volem dir que la intenció de Gaudí d’anar a la dels Sants Just i Pastor aquell dia tenia directa relació amb la missa commemorativa de l’Onze de Setembre.
A l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, apartat Fulls Volanders, hi hem trobat unes quartilles escrites a màquina, on s’explica de forma molt detallada com va tenir lloc la detenció de Gaudí. Al final de tot hi ha una frase, ratllada a mà, que diu: “Això, quasi textualment, és el que n’ha contat el Sr. Valls”, és a dir, la persona que va presenciar bona part dels fets. El text és el següent:
«A les 8.05 del matí del dia 11 de Setembre
de 1924, el Sr. Valls, en anar a entrar a l’església de Sant Just, fou
deturat per un policia que li preguntà:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar. Si quiere ir a misa, puede ir a otra iglesia.
—És que jo vull anar a missa a aquesta de Sant Just.
—Pues por esta puerta no se puede pasar. Pruebe por la otra puerta.
El Sr. Valls va anar per la porta del carrer
de la Ciutat, i allí també li impedí el pas un altre policia, amb el
qual disputà una estona. En aquest moment es presenta el Sr. Gaudí, i
tot decidit tracta d’entrar a l’església. El policia el detura
preguntant-li:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar.
—Doncs jo passaré.
—¡Vd. no pasará! —i l’agafa pel braç.
—Per què m’agafa pel braç, vostè?
—Siga Vd.
El Sr. Valls intervé a favor del Sr. Gaudí.
Els detenen i els porten tots dos a la Delegació de Policia de la plaça
del Regomir. En fer el policia la presentació dels detinguts, els acusa
d’haver-lo insultat, a la qual cosa el Sr. Gaudí diu:
—Mentida, jo no he insultat ningú.
—Cállese Vd.
—Jo no puc ni dec callar. Que digui la veritat i callaré.
—Cállese Vd. y siéntese.
Quatre policies fan la indagatòria: un
preguntant, un altre escrivint, un altre parlant amb el que pregunta i
un altre mirant com l’altre escrivia.
—¿Cómo se Ilama Vd.?
—Antoni Gaudí.
—¿Qué edad tiene Vd.?
—71 anys.
—¿Qué profesión?
—Arquitecte.
—Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano…
—La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago. però no a deixar de parlar la meva llengua.
—¿Cómo se llamaba su padre?
—Francesc Gaudí.
—¿Qué es eso de Francesc? Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir dirigint-se al Sr. Gaudí:
—¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!
—Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua…
—Si Vd. no fuese viejo…
—No m’insultin, que no hi tenen dret.
En aquest moment arriba una senyora tota atribolada i, dirigint-se de dret al Sr. Gaudí, li diu:
—Ai, Sr. Gaudí! M’han dit que l’havien
agafat quan volia entrar a Sant Just, i encara no deu haver esmorzat!
Vol que li porti un vas de llet?
—¿Quién le ha dado permiso para entrar?
—A la porta he demanat permís i me l’han donat.
—Siéntese Vd. —la senyora s’asseu.
Els policies estripen tot el que han escrit fins a aquest moment i
tornen a començar. Passa un quart esmerçat a tornar a fer l’atestat: un
policia dictant, un altre escrivint i els altres dos repuntant- lo. El
Sr. Valls es cansa i alçant-se diu:
—Señores: sería muy triste que la señora
también tuviera que perder toda la mañana aquí. Sería mejor darle
permiso para que saliera a buscar un desayuno para el Sr. Gaudí.
El policia que dictava va fer:
—¡Que se vaya!
El Sr. Valls va afegir:
—Y ahora permítanme que les diga que no comprendo como se molesta de esta manera a personas honradas…
Un policia:
—Cállese Vd. Si no fuese Vd. tan viejo, le rompería la cara.
El Sr. Valls:
—Aquí no tendría ninguna gracia. En la calle mano a mano ya sería otra cosa.
Tothom calla. Segueixen escrivint al dictat i
els dos policies que ni escriuen ni dicten comencen a passejar-se per
davant dels detinguts, fent-ne burla amb gestos, com volent-los dir: ja
veurem com en sortireu de tot això. Torna a entrar la senyora, portant
una ampolla de llet, una copa, un panet de Viena i una cullera, tot
embolicat en un tovalló. El Sr. Gaudí, remerciant-li l’atenció, esmorza.
En acabar, la senyora recull els trastos i torna a sortir, despedint-se del
Sr. Gaudí. Entra un oficial de policia. Parla amb els quatre que feien
la indagatòria i torna a sortir. Al cap d’un moment, aquests fiquen els
papers que han escrit dintre d’un sobre i criden un policia:
—Acompañe a estos señores a la Delegación de la Lonja.
Surten. A la porta de la Delegació de la plaça del Regomir, entrega el plec i els detinguts a una parella de policia i aquesta els porta a la Llotja. En arribar a la Llotja, els policies entreguen el
plec i els detinguts. Obren el plec, el llegeixen i tornen a preguntar
al Sr. Gaudí per les generals de la Llei. En arribar a la professió i
contestar «arquitecte», es repeteix l’escena de la plaça del Regomir,
gairebé amb les mateixes paraules. El Sr. Valls diu, en castellà:
—El Sr. Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán.
El «Jefe» de policia:
—¿Ve Vd., Sr. Gaudí, como su compañero habla el castellano?
El Sr. Gaudí:
—Sí, ja ho veig; però jo en tinc prou amb la meva llengua.
El policia, dirigint-se al Sr. Valls:
—Y a Vd., ¿por qué lo han traído?
—Yo acompaño al Sr. Gaudí.
—¡Pues ya está aquí de más! ¡Váyase Vd.!
—Yo quiero acompañar al Sr. Gaudí. El
Sr.Gaudí no ha hecho nada que no haya hecho yo. Y si a él le prenden,
también hay que prenderme a mi.
—¡Guardia! ¡Saque Vd. a este señor!
El Sr. Valls, sense saber com, es troba al
mig del carrer, a empentes i batzegades. Va esperarse una bella estona
per veure si podia enterar-se de com acabava allò, però de
seguida cregué que el millor era anar a la Sagrada Família a donar avís
del que passava. L’endemà, el Sr. Valls féu per trobar-se amb el Sr.
Gaudí i li preguntà què li havia passat després que els separaren. El
Sr. Gaudí li digué:
—Em van escorcollar, trobant-me un sant
Crist, uns rosaris i un llibre d’anar a missa, que em varen tornar.
Després em conduïren per uns corredors de la Delegació i obrint i
tancant tres reixats de ferro, em van deixar en un calabosso molt fosc. No vaig distingir res més que un banc, del qual en acostar-m’hi se n’alçaren dos homes, als quals vaig dir:
—Mirin, senyors: m’han detingut en el moment
que tractava d’anar a missa. Les meves armes són aquestes: el sant
Crist, els rosaris i el llibre. Permetin-me que faci les meves oracions i
després estaré per vostès.
Després de resar un xic, vaig preguntar a un dels detinguts:
—Per què hi és vostè, aquí?
—Fa sis mesos que sóc a la «Modelo» i m’han dut avui aquí on em donaran els papers necessaris per a quedar en llibertat.
—I vostè?
—Perquè venia fruita pel carrer. Després de
prendre’m la fruita m’han posat cinc duros de multa, i no tenint-los per
pagar m’han dut aquí.
Entra un policia: porta uns papers que entrega a
un dels detinguts i el posa en llibertat. En havent sortit aquest, el
policia diu al Sr. Gaudí que li ha estat imposada una multa de cinquanta
pessetes i que, si les paga, el posaran immediatament en llibertat.
El Sr. Gaudí diu que no les porta. El policia fa:
—Doncs s’haurà de quedar!
Surt i tanca. El Sr. Gaudí començà a pensar a
quin amic, proper a la Delegació, podria escriure, demanant-li les
cinquanta pessetes, i es decidí per escriure al Sr. Rector de la Mercè.
Demanà al policia que es passejava per defora del reixat, paper, tinter i
ploma per a escriure. Escriu al Sr. Rector de la Mercè, demanant-li
setanta-cinc pessetes: 50 per a pagar la seva multa i les altres 25 per a
pagar la del pres que estava amb ell.
Demana al policia si podrien fer-li la mercè
de donar curs a la carta, a la qual cosa aquest accedí. Molt aviat
comparegué el Sr. Rector, i en cerciorar-se que efectivament el Sr.
Gaudí es trobava pres i que era ell qui li havia escrit, li donà les
setanta-cinc pessetes, amb les quals pagà la seva multa i la de l’altre
pres. Al cap de poca estona sortiren en llibertat, juntament amb el Sr.
Rector. Al carrer, el pres —que era castellà— li va demanar plorant al
Sr. Gaudí el nom i l’adreça, per a tornar-li les vint-i-cinc pessetes
així que pogués. I el Sr. Gaudí li digué:
—La caritat no es torna. Si un dia us trobeu
com jo avui, en el cas de poder fer un acte de caritat, feu-lo pensant
en les 25 pessetes que em voldríeu tornar.
Així acaba aquesta relació dels fets. El 7
de juny de 1926 Gaudí fou atropellat per un tramvia vora la plaça de
Tetuan. Traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, va morir al cap de dos
dies sense haver recuperat el coneixement. Com que anava vestit molt
senzillament i no portava documentació, no es va saber qui era fins poc
abans del seu traspàs.”
El director de Casa Seat
defensa que "la mobilitat privada és una necessitat que tindrà una vida
molt llarga", encara que sosté que conviurà amb altres models
El director de Casa Seat, Gabriele Palma | Àngel Bravo
Casa Seat és "un regal per a la ciutat de Barcelona". El seu director, Gabriele Palma,
té clar que aquest espai "és una gran oportunitat d'aprenentatge"
perquè barreja continguts molt diferents. Si bé Seat ja no es presenta
com a un fabricant de cotxes, sinó com a un operador de mobilitat,
la seva llar a la capital catalana encara va més enllà. Amb més de
2.600 metres quadrats d'espai i situats en el cor de la ciutat comtal,
combinen els ingredients de la mobilitat present i del futur amb els
culturals i gastronòmics, compten amb una zona de coworking, un
espai d'exposició i un laboratori d'idees. Palma, que va ser director de
màrqueting a Seat durant tres anys llargs (2015-2108), rep VIA Empresa
pocs dies després de la posada en marxa de Casa Seat, ajornada per la covid-19, en un espai que aporta calma alhora que energia i on també el FC Barcelona hi
té la seva pròpia zona acompanyant les últimes novetats de la
companyia. "Els valors de competitivitat que comporta un equip fort,
històric i guanyador com el Barça es combinen perfectament amb els
nostres valors".
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs totes les nostres històries al teu correu i avantatges exclusius per a subscritpors
Què és Casa Seat i amb quin objectiu neix?
Casa Seat és el resultat d'un recorregut que hem fet al llarg de
molts anys i on Seat vol identificar-se amb la ciutat de Barcelona i amb
el territori. Veiem la mobilitat del futur com un concepte que és part
d'una visió compartida amb la ciutat i amb altres empreses. Hem
plantejat fer un regal a la ciutat de Barcelona, on vam néixer fa 70
anys, que ens inspiri tots els dies. Parlem d'un concepte de
co-creació de la mobilitat del futur, però també de cultura, d'art,
d'estil de vida, de tendències... i amb continguts que s'ofereixen a la
ciutadania de Barcelona o que vingui a visitar-la. Quin públic espereu que vingui?
Tots els públics són interessants, però ens interessa especialment
qui tingui curiositat o interès de cara a la mobilitat del futur per
activar grups creatius que puguin ajudar a pensar el futur de la
mobilitat.
El director de Casa Seat en la planta baixa de l'edifici | Àngel Bravo
Què representa Seat per a Barcelona i Barcelona per a Seat?
Seat continua sent l'única empresa espanyola de mobilitat. Tenim tant
el centre de disseny com l'R+D situats a Espanya. Això té moltes
implicacions perquè, d'una banda, els nostres dissenyadors s'inspiren en
el dia a dia de Barcelona, com la llum, que té molt impacte en les
línies creatives i de disseny. Tenir un R+D a Espanya significa que
treballem des del principi de cada projecte amb molts partners que són espanyols i això genera un impacte molt important. La setmana passada, Seat va anunciar una inversió
de 5.000 milions d'euros en 5 anys destinats a R+D, al nou model de
Cupra i a la mobilitat del futur. Què representa aquesta inversió?
És una inversió molt important per desenvolupar la mobilitat futura,
sobretot en tema de sostenibilitat i de mobilitat elèctrica. Això tindrà
un impacte a escala d'economia local i més enllà. Seat continua sent el
primer exportador industrial, som l'empresa del nostre sector que més
inverteix en R+D i, per tant, això ja fa que siguem un motor de
l'economia i una referència. No hem de tenir por a compartir, a explicar
qui som i que la gent ens vegi com a accessibles i, per això, Casa Seat
és un espai per compartir, per explicar i per co-crear les línies de la
mobilitat del futur.
"Casa Seat és un espai per compartir, per explicar i per co-crear les línies de la mobilitat del futur"
Casa Seat s'havia d'inaugurar el 23 d'abril, però no va poder
ser per la covid-19. Com ha accelerat la crisi del coronavirus la
mobilitat del futur?
La covid-19 ens ha ensenyat que estar sense mobilitat és impossible.
És un repte molt gran i moltes persones han patit en aquesta situació
amb una limitació molt forta de la mobilitat. Això té impactes grans en
l'economia, el desenvolupament personal, cultural... Hem après a fer
moltes coses online, però, al mateix temps, ha arribat un punt en què la
gent necessita tornar a mantenir trobades, a tenir esdeveniments i a
desenvolupar continguts i projectes conjuntament. De fet, la inauguració de Casa Seat va ser un dels primers
esdeveniments que es va fer de forma presencial durant la desescalada.
Vam decidir inaugurar el 16 de juny, entre la fase 2 i 3, i, a partir
d'allí, hem activat el calendari barrejant l'online amb el
semipresencial. Això ho mantindrem perquè ha estat un aprenentatge i, al
principi, no ho havíem plantejat gaire per aquí. Tenir visibilitat en
línia dels continguts de Casa Seat també és una manera de compartir i
d'aprendre i que persones que no puguin accedir físicament a un
esdeveniment aportin el seu punt de vista, continguts i preguntes.
El director de Casa Seat, Gabriele Palma, durant la conversa amb VIA Empresa | Àngel Bravo
Què els falta als governs per accelerar la indústria 4.0?
Hi ha molta sensibilitat i són molt conscients dels grans reptes que
la mobilitat representa de cara al futur. D'una banda, hi ha la
necessitat de ser més eficients i de cuidar més el medi ambient i, per
l'altra, la unitat és un factor essencial de desenvolupament i de
creixement de l'economia. Sempre haurem de trobar un equilibri entre
aquestes dues necessitats. Existeix ja aquest equilibri?
Crec que anem aprenent i que cada govern té més o menys clares
algunes prioritats. No hi ha una solució única perquè no és el mateix
organitzar una ciutat de 100.000 habitants que una de 4 milions. Són
reptes diferents i regles diferents. Ens ajudaria molt activar cada
vegada més taules de desenvolupament compartides entre les empreses i
les entitats públiques. Casa Seat també és apropar-nos a les
institucions. Com us ha afectat l'anunci del tancament de Nissan?
Ha estat una notícia molt dolenta en el sector, que és la
conseqüència d'esdeveniments històrics, i ha creat un impacte molt
negatiu a nivell laboral per al territori. Un dels grans problemes és,
en una situació de coronavirus, com podem impulsar l'ocupació i mantenir
un nivell d'estabilitat per a les persones que s'han vist amenaçades o
que han perdut el seu lloc de treball.
"No s'acabarà la mobilitat tradicional perquè la mobilitat privada és una necessitat que tindrà encara una vida molt llarga"
Poden tenir cabuda a Seat alguns dels treballadors de Nissan?
No sé quines seran les necessitats de Seat, però és evident que si té
inversions grans en el futur, serà a través de la creació d'ocupació
addicional, almenys en algunes àrees d'activitat, però no tinc
informació en aquest sentit. S'acabarà la mobilitat tradicional tal i com la coneixem?
La tecnologia sempre marca noves fronteres. Cal combinar solucions
diferents i el més eficients possibles. Jo crec que no s'acabarà la
mobilitat tradicional perquè la mobilitat privada és una necessitat que
tindrà encara una vida molt llarga, però integrada amb sistemes de
transport diferents. Seat ja no és un fabricant de cotxes, és un operador de mobilitat.
Seat ha estat el protagonista a Espanya de la mobilitat durant 70
anys i la nostra ambició és continuar sent protagonistes de la mobilitat
del futur amb totes les novetats i tecnologies del moment. Ens
interessa integrar-nos cada vegada més en la part de digitalització.
El director de Casa Seat, Gabriele Palma | Àngel Bravo
Quina relació té Seat amb el sistema emprenedor de Barcelona?
Seat és una empresa molt gran amb més de 15.000 llocs de feina
directes i més de 90.000 indirectes. Si parlem d'ecosistema d'empreses,
gràcies a tenir un R+D a Espanya, ens permet tenir una gran quantitat de
partners i proveïdors que també operen a Espanya. Parlem d'unes
1.600 empreses amb les quals treballem cada dia i que representen
gairebé el 70% de les nostres inversions en compres, que són uns 7.000
milions d'euros. Això genera moltes relacions i complicitats
econòmiques, però també de desenvolupament. Tenim grans talents i
enginyers molt qualificats. La creació de talent també s'ha vist incrementada amb la
covid-19 i hem vist la capacitat de versatilitat de Seat com els
respiradors de Protofy.
Tenir una fàbrica amb R+D ens ha permès reaccionar en temps
extremadament reduïts per crear una solució tècnica viable i que,
d'alguna forma, ha ajudat en moments de crisis.
"No existeix un altre lloc com aquest a Seat ni al món i podem ulitizar aquest aprenentatge pel que serà la mobilitat del futur"
Què representa tenir integrat a casa Seat un espai gastronòmic amb esdeveniments culturals?
Casa Seat és una gran oportunitat d'aprenentatge per a nosaltres. És
una barreja de molts continguts i és la primera vegada que tenim un
espai de marca propi i obert al públic. No existeix un altre lloc com
aquest a Seat ni al món i, a través d'això, podem aprendre molt i
ulitizar aquest aprenentatge pel que serà la mobilitat del futur. Abans parlàvem de la importància de Seat per a Barcelona i viceversa. Què representa Seat per al Barça i el Barça per a Seat?
El Barça és el nostre aliat, el nostre partner, i estem
encantats amb això. Pensem que els valors de competitivitat que comporta
un equip fort, històric i guanyador com el Barça es combinen
perfectament amb els valors que volem aportar a la marca Cupra. Ha estat
una idea excel·lent i estem molt orgullosos.
El director de Casa Seat, Gabriele Palma, durant l'entrevista amb VIA Empresa | Àngel Bravo
Com heu viscut el canvi de president en Seat?
És una cosa que sempre té impacte dins d'una empresa, però Seat té
15.000 treballadors directes i, per tant, el president és un d'ells
encara que té molta influència. Luca de Meo ha marcat algunes línies
estratègiques i de visió excel·lents que continuen actives i vives. Casa
Seat és una idea seva, però gràcies tenir a un financer com Carsten al
comandament d'una empresa en moments crítics ajuda molt, ens dóna molta
estabilitat i visió de cara al mercat a curt i llarg termini. Estem en
una situació excel·lent per a l'empresa. Mai Seat ha viscut una fase tan
positiva a nivell d'empresa com la qual estem vivint ara. ¿És un moment dolç per a la companyia?
És un moment molt crític en un mercat amb grans reptes, però Seat mai
ha tingut tant d'èxit en temps recents. Estem en les millors condicions
per gestionar i enfrontar-nos als grans canvis que estan per venir. Com s'imagina Seat d'aquí a uns anys?
La mobilitat del futur serà una combinació diferent entre mobilitat
pública, privada i compartida. Segurament, la compartida tindrà un paper
molt més gran del que tenim avui. Vull pensar que la mobilitat pública
estarà molt més integrada amb la mobilitat privada perquè ara falten
eines d'interacció suficientment àgils. A nivell de tecnologia passaran
moltes coses. Nosaltres tenim un horitzó de tecnologia que viatja a
quatre anys, el temps de desenvolupament d'un producte. Un cop el
producte entra al mercat, té una vida d'entre 8 i 10 anys. Cal pensar
que el que decidim avui tindrà impacte per als propers 15 anys.
"Els valors de competitivitat que comporta un equip fort, històric i
guanyador com el Barça es combinen perfectament amb els nostres valors"
En aquest sentit, esteu en contacte amb les administracions?
Barcelona és una ciutat que té una grandària important, alguns reptes
de configuració del territori i ha de buscar les seves solucions. És un
tema de cultura. Una de les coses que hem après amb el coronavirus és
que es pot treballar des de casa, en certa mesura, perquè no val per a
tots ni per sempre, però es pot buscar un equilibri diferent perquè els
desplaçaments siguin diferents. Això ja tindria un impacte més fort que
les mesures que nosaltres podem prendre a nivell d'infraestructures. Si
es redueix la necessitat de mobilitat, sobretot professional, ajuda molt
a pensar una arquitectura de la ciutat diferent de la qual tenim avui. Què us sembla la nova mobilitat que es perfila a Barcelona?
Barcelona està prenent decisions que estan en línia amb les
tendències futures, però el punt és si això va de la mà amb les
necessitats que la gent tindrà de cara a la mobilitat a mitjà o llarg
termini.
El director de Casa Seat, Gabriele Palma, parla de la mobilitat del futur | Àngel Bravo
Això ho consulten amb vosaltres?
Cap ens públic demana permís a una empresa. Ells coneixen
perfectament les nostres opinions i nosaltres les seves. Estem d'acord
en moltes coses i en altres no tant. Cada vegada es creen més taules de
treball. Una inversió com la que ha fet Seat es justifica en el moment
en què nosaltres mateixos tenim la confiança que els governs van en el
mateix camí. Com us influirà el Pla Renove anunciat pel Govern espanyol?
És una bona mesura, un esforç per impulsar el sector. Normalment
aquestes mesures tenen un impacte positiu perquè el valor afegit que
generen, a nivell d'entrades, impostos i riquesa que es generarà, és
superior a les inversions. Era una cosa que s'havia de fer perquè és un
sector que ha patit molt i que pot tenir un impuls bastant potent a
través del Pla Renove.
Montse Barderi: ‘Teresa Pàmies era menystinguda perquè era dona, de classe baixa i de comarques’
Parlem amb la comissària de l'Any Pàmies, que no ha pogut celebrar la clausura oficial per la Covid-19
Una de les sotragades importants
de la Covid-19 s’ha vist en l’àmbit cultural. Moltes funcions teatrals,
concerts, projeccions de films, espectacles i actes literaris de tota
mena han estat suspesos. Un dels importants és la cloenda de l’any
dedicat a Teresa Pàmies (1919-2012), que ha dirigit Montse Barderi.
Malgrat tot, s’han fet més de dos centenars d’actes dedicats a situar
l’obra de Pàmies en el context i a reivindicar-la, a més de presentar-la
al màxim de nous lectors possible. En parlem amb la comissària, Montse
Barderi. Convé de recordar que Teresa Pàmies és autora de més d’una
cinquantena de títols, que va obtenir un enorme èxit popular i que, a
més d’importants distincions civils com la Creu de Sant Jordi, també va
obtenir, per exemple, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001 i
el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2003.
―Enguany heu defensat moltes vegades que Teresa Pàmies també era periodista, cosa que potser molta gent no sabia…
―El periodisme va ser molt important per a Pàmies. Quan tenia deu anys
ja repartia La Batalla, del Bloc Obrer i Camperol, on militava el seu
pare, i des que era molt jove es va implicar en la fundació de Juliol i a
la vegada en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Era una
periodista formada en la premsa comunista, va treballar molts anys a la
ràdio i després va col·laborar, per exemple, a l’Avui, d’ençà que va
néixer, el 1976, fins pràcticament dos anys abans de morir. Hi ha molts i
molts articles de Teresa Pàmies que no s’han recollit. Fins i tot, per
exemple, publicà a la revista Realidad de Roma, una cosa que hem
descobert enguany. Els seus articles i la seva activitat frenètica de
periodista es reflecteix en la seva obra. Per tant, el vessant
periodístic la defineix molt bé.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
―Si no vaig errat, la seva obra ha estat molt sovint menystinguda, Teresa Pàmies sovint l’han menystinguda. Per què?
―Exactament, sobretot perquè era dona, de classe baixa i de comarques.
La crítica la va tractar malament, amb l’excepció, potser, de Testament a Praga.
Gimferrer va dir que era aliterària, que no formava part de la
literatura, i això ho va escriure a Destino. Penso que Teresa Pàmies va
rebre moltes discriminacions per haver dit i haver practicat amb
l’exemple, que calia acostar la llengua catalana a tothom, que calia fer
un públic lector. En van dir que era una novel·lista de porteres, i
ella sempre deia que se’n sentia orgullosa, que quin mal hi havia a ser
portera, de classe pobra i llegir novel·les. No va ser mai considerada
com a novel·lista, es pensaven que era una escriptora dolentota i
popular i això és un dels mites que s’ha de revisar perquè és totalment
fals. Cal que les generacions actuals la llegeixin perquè els seus
llibres no han envellit, cap. Tenia molts lectors, una gran parròquia i
un públic que, com ella, s’ha anat morint sense relleu. Per sort,
gràcies a l’Any Pàmies l’hem llegida a molts clubs de lectura i ha
agradat molt. Tant de bo torni a haver-hi un públic per a la seva obra.
Penseu que s’han reeditat nou dels seus llibres. Teresa Pàmies en un míting a la Monumental quan tenia disset anys.
―Què en podem dir, per situar l’escriptora al lloc que li correspon?―Teresa Pàmies és una dona nascuda el 1919 a Balaguer, que és
autodidacta. Crec que hem de reconèixer el gran paper que va tenir la
militància política, en el seu cas en el comunisme i en uns altres casos
en l’anarcosindicalisme, perquè sense aquestes militàncies ens hauríem
perdut els grans testimonis de les dones catalanes pobres que tot sovint
arriben a poder escriure gràcies a aquesta militància. Llegir Pàmies és
com tenir com una mestra d’història del segle XX, que et permet
d’aprendre la història d’una manera amena, però també molt dura i
sobretot molt ben escrita.
―Hi hauria qui diria, doncs,
que el seu gran valor és el testimoni, però enguany això ho heu volgut
deixar de banda per explicar uns altres grans puntals de la seva obra…
―I tant. Darrere els seus llibres hi ha un estil propi, una manera de
fer de gran escriptora. En molts moments sembla que escrigui tal com
raja, però hi ha és una forta convicció que el mètode d’escriure més
adequat és crear un jo que valgui la pena de ser escoltat, i aquí és on
trobem una persona amb valors, documentada, que ha viscut grans coses,
com el pas pel camp de concentració, un exili de trenta-un anys fent
tota mena de feines, una guerra com a capitana de les milícies, la
caiguda de Barcelona en mans de les tropes feixistes. És algú que crea
un jo que val la pena d’escoltar parli de què parli. I això causa un
efecte, que és que o agrada molt o no agrada gens. I, com els grans
articulistes, o n’ets fan o no ho aguantes.
―Déu n’hi do!
―I encara molt més: llegint-la aprens història. A més, no tenim tantes
dones autodidactes que puguem escoltar. Pàmies és una gran escriptora
del segle XX i no ens hem de quedar amb això de la gran cronista. Si
llegeixes Gent del meu exili veus que és una escriptora de
primer nivell. Una altra cosa és que sigui allunyada de tota mena
d’esnobisme o d’elitisme. Ella no anava de res en concret, era molt
senzilla i això de vegades et va en contra. Era una senyora normal i
corrent amb una gran veu literària. Evidentment, no tots els llibres són
iguals i en alguns vol ser una gran escriptora i ho aconsegueix. Però
sobretot va voler acostar-se al gran públic. Ara, en tota l’obra hi ha
una estructura ferma i cos.
―Quan us van nomenar
comissària, com vàreu entomar-ho? Perquè sovint significa deixar moltes
coses aparcades per dedicar un any intens de vida a projectar algú
altre…
―Per a mi va ser molt important del punt de vista vital. Ho vaig viure
com una cosa molt bonica i també com un acte de confiança. Et desvius
per no defraudar qui ha confiat en tu i ho he fet tan bé com he pogut.
Hi havia poc temps per a muntar l’exposició i el catàleg d’activitats,
però puc dir que tot allò que vam anunciar a la conferència de premsa es
va fer, excepte la cloenda. Montse Barderi, comissària de l’Any Pàmies.
―Hi ha hagut moments grans i especials, però sempre
heu reivindicat els actes més petits, d’acostament de la figura de
l’escriptora a uns altres públics.―Sí, quan Joan Elies Adell em va proposar de ser comissària, jo no era
especialista en l’obra de Pàmies, però és que ningú no ho era. De manera
que vaig haver de treure’m la son de les orelles i, com més l’anava
llegint més la comprenia, me l’estimava i podia arribar a ser prop seu.
Un dels moments més importants va ser quan feia xerrades sobre la seva
obra a noies magribines o a grups del Consorci per a la Normalització
Lingüística que volien millorar el seu català gràcies a la seva obra.
Això ha estat molt bonic.
―Com ha estat el tracte amb la seva família? Heu explicat que sempre havíeu tingut molta llibertat…
―Sergi Pàmies, per exemple, moltes vegades havia dit que féssim el que
volguéssim i ens hem avingut molt. Tots diuen que som una tribu. En
Tomàs, el fill gran, un dia em va dir que ja en formava part. Heu de
pensar que és una família plena de talent, però que a més a més la mort
de la Teresa és encara molt recent, només fa set anys, i això ha fet que
hi hagués actes molt emotius, amb molta complicitat de tots. Crec que,
tot i que en Sergi és el més conegut, tothom hi ha tingut protagonisme i
al final tot era una gran festa familiar on jo he tingut la sort de no
sentir-me una intrusa.
―Un altre fet molt important en la
seva trajectòria és que és una dona que prové de les esquerres, per bé
que habitualment les dones de la seva generació que escriuen poden
acabar essent d’esquerres però provenen de famílies amb un cert
benestar…
―Sí, això és molt important, és una dona que prové de les esquerres i
que sempre ha lluitat i treballat i fet mil coses per tirar endavant,
amb una vida extraordinària, per exemple al París dels suburbis fent de
cosidora i de netejadora o abans, a Balaguer. Les possibilitats que hi
havia que algú com ella es convertís en escriptora eren pràcticament
nul·les. Però, com ja he dit, el periodisme a la premsa comunista li
comença a donar ofici i amb el temps passa d’escriure com una comunista
militant que fa articles pamfletaris a fer una obra molt sòlida. També
cal recordar que en aquests trenta-dos anys d’exili va custodiar la
llengua i la va mantenir viva. La seva veu és excepcional com n’hi ha
poques, que demostra que la cultura la fem totes les classes socials.
VilaWeb: com hem passat 25 anys inventant el futur?
Assumpció Maresma i Vicent Partal ofereixen un relat personal de
com hem fet aquest diari i un cop d'ull al futur que ens espera
Avui fa vint-i-cinc anys que
VilaWeb va penjar a internet la seua primera pàgina, amb el nom de la
Infopista. Aquell maig del 1995 era impossible saber on ens portaria
aquella xarxa innovadora que s’anomenava internet. Vint-i-cinc anys
després, VilaWeb és un moment diari per a centenars de milers de
persones, un espai conegut i al qual recorren milions de persones quan
necessiten informació rigorosa i professional, independent i compromesa.
El 1995, ens connectàvem una volta al dia per actualitzar la pàgina i
ens desconnectàvem de seguida perquè cada minut costava diners –1.500
pessetes per tres hores de connexió, 4.500 per una connexió il·limitada
en el temps al servidor. Avui, les vint-i-quatre hores del dia i els set
dies de la setmana, la redacció de VilaWeb treballa per portar a
pantalles de tota mena, algunes de les quals inimaginables aquell 1995,
la informació de tot allò que passa en uns Països Catalans que tenen poc
a veure, i ho diem en positiu, amb com eren aleshores i en un món que,
aquest encara més, ningú no podia imaginar que esdevindria, tan
ràpidament, tan petit i tan connectat.
Hem
dit unes quantes vegades que no sabíem, que no imaginàvem… i era així.
Els pioners d’internet, entre els quals VilaWeb, només sabíem que
passaria alguna cosa grossa amb allò, que ens ajudaria a canviar un món,
en el nostre cas periodístic, que no ens agradava. Però vist des
d’avui, sorprendria quantes coses ignoràvem i, per tant, descobríem cada
dia. Inventar, atrevir-se, va ser la clau per a viure. Ho explicaré amb
una anècdota.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Un servidor a Londres va ser la gran decisió
Aquest
és el paper amb les primeres instruccions per a crear VilaWeb. En
aquella època, internet era una xarxa realment complicada per als
informàtics. Per actualitzar la pàgina, fabricada a mà amb aquell simple
llenguatge HTML de l’època, calia enviar-la per FTP a Londres i i
després obrir el Telnet (!?) i teclejar amb molta cura tot de
comandaments com ara:
“gunzip tar gz
cd../..”
No sabíem amb certesa què fèiem amb aquells comandaments
d’Unix. Només sabíem que calia escriure allò tan complicat sense
equivocar-nos ni en una sola lletra i desconnectar-nos. Aleshores,
VilaWeb es quedava allà penjada i visible des de tot el món. Potser us
pregunteu: I per què, Londres?’
En aquella decisió hi ha una de
les claus que expliquen per què ha funcionat VilaWeb. A començament del
1995, als Països Catalans només hi havia dos servidors privats que
podien allotjar documents web. I eren caríssims. Simplement, no els
podíem pagar. Però una nit se’ns va ocórrer que, si la xarxa era global,
no hi havia cap raó per a obligar-nos a tenir la pàgina ací, una idea
simple però nova. Una recerca ens va portar a triar el servei londinenc
de Demon.co.uk, un dels servidors més gran del món aleshores, que tot just va desaparèixer ara fa un any.
A
Demon van estar encantats de tenir un client estranger exòtic, en vam
ser els primers, i fins i tot ens telefonàvem per veure com anava tot.
Però la qüestió important és que el seu preu era deu voltes inferior al
que ens demanaven ací. Aquell dia, les tres persones que vam començar
aquest diari, nosaltres dos i Joan Subirats, vam aprendre que a la xarxa
tot es podia fer de manera diferent, que la imaginació comptava molt i
que fer sostenible l’empresa que volíem crear era una condició per a
fer-la durar. De retop, va passar que des del primer minut vam tenir una
adreça co.uk (www.pma.co.uk)
i VilaWeb no va fer servir mai ni el .es ni el el .fr. I de seguida ens
vam canviar al .com. Un dels dies més divertits de la nostra història
va ser quan Telefónica de España ens va demanar una reunió, tota
intrigada, per preguntar-nos com és que de Barcelona estant fèiem servir
el .com, que ells pensaven que només el podien tenir els americans i
què havien de fer ells per aconseguir-ho…
Durant els primers anys,
entre el 1995 i el 2004, VilaWeb va ser un intent constant d’entendre
quin era el nostre paper. L’atmosfera d’internet era extraordinàriament
creativa i amable, molt col·laborativa i tothom hi posava de la seua
part. Així vam anar inventant una cosa rere una altra, a la recerca de
com es feia el periodisme en aquell nou mitjà. Primer amb el directori i
convençuts que Yahoo News –que encara existeix, però no té res a veure
amb allò que era– marcava la pauta. Vam fer un cercador abans que
existís Google, tres anys abans. Vam crear una festa, les 24 Hores
d’Internet, que se celebrava cada any el 8 de febrer perquè aquell dia
es va fer la primera Expo Mundial virtual i hi vam participar. El 1996,
vam inventar un projecte de diaris locals que va arribar a tenir cent
vint edicions pròpies, però que no va trobar el model de sostenibilitat i
qualitat. Tanmateix, tant de temps després, encara en resten algunes
edicions en actiu, com les d’Ontinyent i Mollerussa. Les primeres
VilaWeb Locals van ser Montcada i Reixac, Sabadell, sa Pobla, Arenys de
Mar, Figueres, Nova York, Girona, Granollers, Terrassa, el Vendrell,
Vilafranca i Calafell, tot ensenyant que el nostre marc mental eren els
Països Catalans però que els catalans de la diàspora els consideràvem
part del nou país virtual que anàvem dibuixant.
Vam ser pioners a
fer xats amb personatges coneguts, xats que alguna gent es pensava que
ens inventàvem –el batlle de Barcelona aleshores, Pasqual Maragall, un
gran internauta, es va enfadar molt quan va veure que hi havia gent que
no es creia que fos ell qui era a l’altra banda de la pantalla. Vam
col·laborar amb tot de gent fent, per exemple, la campanya electoral amb
La Vanguardia en un projecte que es va dir Plaça Internet, on els
lectors enviaven preguntes per mail i els candidats, en teoria, també
responien per mail, tot i que la realitat era que un motorista del diari
del grup Godó traginava disquets d’una seu a una altra! El 5 de
novembre de 1989, vam crear el primer servei WAP del país per a servir
informació als incipients i prehistòrics telèfons mòbils de l’època, i
un any després, una edició per als Palm Pilot que ens va fer confiar,
pobres de nosaltres, que anàvem encarant bé el futur. Vam pactar amb
Menta, Cable i Televisió de Catalunya un servei informatiu per als seus
abonats que va permetre el primer salt endavant de la redacció del diari
i la primera font d’ingressos directa, periodística, en uns anys on els
diners els fèiem sobretot fabricant webs per a tercers, una feina
aleshores molt desconeguda.
Quan vam descobrir que érem un diari
Aquells
van ser uns anys tan apassionants com divertits, això s’ha de
reconèixer. Uns anys en què ningú no tenia cap problema de provar una
idea i abandonar-la perquè, en realitat, ningú, enlloc del món, tenia
gaire clar què feia. Des de sempre, VilaWeb va beure de les experiències
internacionals. El 1995, gràcies a una invitació de Wayne McPhail, vam
conèixer el Canadà i el Hamilton Spectator, on ell dissenyava el
projecte d’internet que seria pioner, també, en aquell país. El 1998,
VilaWeb va servir per a explicar què era internet en un acte prohibit
per la policia a Turquia i, durant anys, va posar tota la seua
infrastructura al servei de Bianet, els nostres valents col·legues
periodístics que lluitaven, i lluiten encara, per la democràcia. Al
Congrés Mundial de Periodisme de Recife (Brasil) de 1998, el nostre
diari va ser un dels tres projectes escollits per a explicar a
periodistes de tot el món que tot allò que coneixíem del paper i les
rotatives s’acabava. Pocs ens van fer cas aleshores i hi ha qui encara
avui no s’ho creu del tot.
Però no van ser anys senzills en tot.
La borratxera de les .com i els portals va ser a punt de destrossar tot
l’ecosistema internauta. Hi havia nous rics que ho compraven tot amb una
ànsia per créixer que només podia portar –com ho va fer– a una crisi
monumental. També van intentar comprar VilaWeb, especialment Star Media,
un dels grups més poderosos de la internet mundial d’aquella època, amb
seu a Nova York. No ens vam vendre, i en la perspectiva del temps
passat, aquesta va ser una decisió magnífica. Entre més coses, perquè
estem segurs que si ho haguérem fet avui VilaWeb no existiria, però
també perquè el català potser no hauria crescut a la xarxa com ho va
fer.
I això ho diem perquè cal recordar que el 1995 poca gent
creia que el català podia ser el cas d’èxit a internet que va certificar
la concessió del domini propi .cat l’any 2004. I poques notícies devem
haver donat més de gust que aquesta. Amadeu Abril, el màgic cervell
darrere l’invent, va rebre la trucada des de l’altra banda de l’Atlàntic
que comunicava que ja era tot fet i, uns minuts després, nosaltres vam
penjar aquestes preguntes i respostes sobre el nou domini de la cultura catalana,
les quals, vistes des d’ara, són curioses, si més no. S’hi explica, per
exemple, la famosa, i oblidada, prohibició de penjar fotografies de
gats que es van empescar els americans perquè el .cat fos, efectivament,
per a catalans i no per a amants dels felins.
Però al començament
les coses no eren així de clares ni de bon tros. El 1996, la
Generalitat de Catalunya va dedicar tots els seus esforços a fer un
portal en espanyol, amb l’inequívoc nom d’Olé, portal que va acabar als tribunals embolicat en acusacions de corrupció.
Per
això, VilaWeb, i molts altres projectes com el nostre, va tenir un
paper fonamental a l’hora de demostrar que el català no era cap llengua
subordinada a cap altra. Vam defensar que en català es podia fer
funcionar internet i que el català era un mercat coherent. En aquell
moment, molts projectes es van fer en espanyol pel convenciment (tan
imperialista com equivocat) que tota l’Amèrica Llatina llegiria allò que
li digueren els hereus dels conqueridors. Els va acompanyar el fracàs,
però es va perdre un temps preciós i una enorme quantitat d’energies i
diners. Per cert, que encara avui VilaWeb continua fidel a la idea que
el català no és una llengua subordinada a cap altra, raó per la qual, a
diferència de molts mitjans catalans, no ens hem passat mai a la doble
edició, bilingüe, malgrat la insistència, novament!, de la Generalitat,
independentista!, aquests darrers anys.
Enmig de tot aquest
panorama exuberant i volàtil alhora, el principal problema era encertar
què volíem fer. I el 1998 ho havíem deixat definitivament clar: ‘VilaWeb
no és una empresa d’internet, sinó un mitjà de comunicació: per tant,
hi ha coses d’internet que no farem mai i coses que fan els mitjans de
comunicació, fora d’internet, que nosaltres també volem fer.’ La frase,
pronunciada en l’acte que cada Cap d’Any organitzava l’imprescindible
Alfons Cornella a ESADE, definia el concepte que ens va servir per a
marcar l’orientació definitiva de VilaWeb.
L’11–M: el dia que ho va canviar tot
Fidels
a aquesta idea vam començar un replantejament total. Fins aleshores,
els nostres ingressos provenien de crear webs i continguts per a tercers
i la major part dels treballadors de Partal, Maresma i Associats eren,
de fet, informàtics. Encara van passar molts anys abans d’abandonar del
tot aquestes feines que ens servien per a finançar un diari que anàvem
fent créixer en paral·lel al creixement de la xarxa. Però aquell ‘som un
mitjà de comunicació’ ja no deixava cap espai al dubte.
I vam
intentar moltes coses, ja completament, des de l’àmbit periodístic. Vam
fer un acord amb el grup Prisa per a crear una sèrie televisiva amb
Ferran Adrià, dirigida per Josep Morell, que anys després es va
comercialitzar en DVD. Vam mirar de portar a Barcelona el diari gratuït
20 Minuts, que havia tingut un èxit fulgurant a Europa. De fet, el
hòlding europeu de 20 Minuts i VilaWeb vam signar un acord i ens vam
presentar a un concurs obert per l’Entitat Metropolitana del Transport,
amb la finalitat de repartir-lo al metro i als autobusos. Però
l’ajuntament, pressionat per La Vanguardia i El Periódico, el va
declarar desert. 20 Minuts va acabar eixint a Barcelona, però a costa de
comprar una empresa de Madrid i renunciar al monolingüisme català del
projecte, fets que ens van fer renunciar a participar en el projecte.
També coincidint amb la festa dels cinc anys de VilaWeb del 16 de
novembre de 2000, vam anunciar un acord estratègic amb l’empresa editora
del diari el Punt. Amb el Punt, VilaWeb va treballar molt, durant una
dècada llarga, va compartir-hi el projecte COMIT, on s’integraven diversos diaris en català, i fins i tot vam crear una redacció conjunta al Raval de Barcelona, el quart local i penúltim on hem fet feina aquests vint-i-cinc anys.
Va
ser precisament en aquest local del carrer de les Tàpies on la redacció
de VilaWeb va viure el dia que ho va canviar tot: els atemptats de
Madrid de l’11-M. La
informació sobre aquells atemptats va catapultar VilaWeb entre el gran
públic. José Maria Aznar, aleshores president del govern espanyol, va
pressionar els principals diaris perquè atribuïssen les bombes a
l’organització basca ETA, pocs dies abans de les eleccions. I així ho
van fer, obedients, com demostra aquesta portada que el diari El País ha
intentat amagar durant anys.
Explicar què es va viure entre
aquell dijous i el diumenge de les eleccions és impossible en poc espai
–però, si us interessa, al cap de deu anys vam fer aquest article, recordant els fets en detall.
No hem viscut mai una pressió com aquella. Pressió ambiental i
professional. Pressió dels lectors –guardem correus que ens acusaven amb
una enorme duresa de ‘girar la cara als morts’ i de ser etarres.
Pressió mental. Pressió política, també. I pressió, molta pressió,
personal. Aquell dia, aquells dies, érem conscients que si ens
equivocàvem seria la fi de VilaWeb.
Però no tan sols la vam
encertar, sinó que aquell dia va ser el punt tombant a partir del qual
els encara anomenats ‘nous mitjans’ o ‘no media’ vam començar a
acorralar la pesada maquinària de la premsa tradicional. Així ho
explicava un reportatge televisiu fet per poc després per Manuel Campo
Vidal i per Manuel Castells, avui ministre d’Universitat espanyol i
sociòleg més que eminent, que va emetre TV3. Fins i tot vam crear per
primer vegada una edició en pdf que en algunes manifestacions, com
auesta de València, es va repartir de manera massiva, gràcies a que algú
en va imprimir milers de còpies.
Trobant el fil, del 2004 a l’inici del procés independentista
El
2004 va ser fonamental per a VilaWeb perquè va servir per a definir les
bases sobre les quals encara avui se sosté el projecte. Després d’uns
anys fent de pioners, es va imposar la identitat de diari i es va
aclarir el debat sobre el model.
Avui, VilaWeb va cap als 19.000
subscriptors i és reconegut pel seu format rigorós, de periodisme de
qualitat, allunyat de les estridències i el sensacionalisme que, per
desgràcia, sembla imperar en els digitals. El resultat de l’aposta feta
el 2004 parla per si sol, però cal remarcar que és el fruit d’una visió a
molt llarg termini, d’una fe enorme en el periodisme de qualitat i
d’una paciència ingent.
El 2004, VilaWeb va començar el seu
projecte de subscripció. Hi ha qui se sorprèn que ho plantejàrem fa
tants anys. Era molt embrionari, basat en els blocs, un apartat de
VilaWeb que sempre ens ha estat especial, i en una sèrie de serveis molt
diferents dels que tenim avui. Tot era molt primitiu, però el cercle
virtuós ja era dibuixat. El 2004, a VilaWeb vam optar per rebutjar el
clic fàcil i el sensacionalisme, convençuts que el periodisme de
qualitat, aquell pel qual ens havíem ficat en aquest embolic el 1995,
tenia un públic a la xarxa, un públic que hi tenia interès i que estaria
disposat a finançar-lo.
Vam tardar onze anys fins a aconseguir
superar la barrera dels dos mil subscriptors. Onze anys durant els
quals, amb molta paciència, vam anar adaptant el model del diari i de
l’empresa als objectius que havíem definit. La publicitat començava a
funcionar, però no era prou. Vam haver de continuar fent continguts per a
tercers durant uns quants anys encara, a la recerca sempre de la
sostenibilitat i la independència. No deure res a ningú és la millor
manera de ser immunes a qualsevol pressió. El 2004, la Generalitat de
Catalunya va concedir per primera vegada subvencions als mitjans
digitals –un detall que alguns obliden quan insisteixen malèvolament en
el tòpic: en el cas de VilaWeb, quan els ajuts van arribar ja feia nou
anys que funcionàvem tots solets. Aquests ajuts, i els que posteriorment
va adjudicar també la Generalitat Valenciana, van tenir dues cares. Per
una banda, van consolidar molts projectes d’internet ajudant-nos a
créixer més de pressa que no hauríem crescut sense. Però l’altra cara és
que van obrir la porta al periodisme groc i sensacionalista per l’error
immens de basar-los en els clics recomptats per l’OJD. Per desgràcia,
la situació no tan sols no ha millorat pas en aquest sentit, sinó que va
pitjor, tal com va denunciar VilaWeb en el VI Congrés dels Periodistes Catalans.
I ara, a més, el partidisme i la dependència de la política més
agressiva han agreujat la situació, com es demostra gràficament en l’adjudicació capriciosa de la publicitat institucional del govern català.
L’aposta
periodística i empresarial de VilaWeb, doncs, és el fruit de la feina i
la reflexió que es va concretar a partir del 2004. Onze anys després
d’haver proposat el servei de subscripció, i després d’haver picat molta
pedra mirant de fer entendre als lectors que un bon diari de qualitat
només pot existir si una part d’ells el paga, el 2014 les xifres de
subscripció van començar a pujar ràpidament i no han parat des
d’aleshores.
I com ha passat amb tots els diaris del món, els
grans fets informatius, les grans sacsejades socials, han causat
impactes molt forts també en l’augment de les subscripcions. I de
l’impuls de l’edició mòbil, quan el telèfon ja va substituir l’ordinador
com a eina d’accés a internet. Així ho explicava The New York Times
parlant de l’elecció de Donald Trump i aquest ha estat el cas, pel que
fa a VilaWeb, de la primera fase del procés sobiranista i ara de la
crisi causada pel coronavirus. Això ens ha fet entendre millor encara
quina és la nostra feina.
Un diari imprescindible en els moments importants
VilaWeb és un diari hard news.
Bàsicament, parlem de política, economia i cultura i oblidem
voluntàriament els altres continguts. És un diari menys ocurrent i
divertit, però en canvi, és un diari en el qual es pot confiar. I per
això, quan passen coses de molta transcendència és quan ens fem més
importants per als nostres lectors.
De vegades, amb conseqüències
serioses. Hi ha hagut situacions en què hem necessitat molt de suport
per a defensar el dret a la informació. Ens hem querellat i hem guanyat
judicis contra els Mossos per agressions a periodistes nostres al
carrer. Vam destapar que La Caixa treia profit de la invasió americana
de l’Irac. Hem publicat informacions que han molestat moltíssim i han
implicat represàlies de caràcter divers. Fins i tot, ens vam veure
obligats a sostenir una llarga batalla de tres anys amb l’Ajuntament de
Barcelona, entre el 2008 i el 2011, per la investigació del cas Vilaró.
L’ajuntament ens va embargar una quantitat de diners enorme i va
demanar presó per al director del diari, pel contingut de les nostres
investigacions, abans de retirar la querella l’últim segon, quan ja érem
pràcticament dins el jutjat i nosaltres havíem deixat clar que, si
calia, aniríem a la presó, però que no desmentiríem allò que teníem
provat. Però com tantes vegades, el cas Vilaró ens demostra els límits
del periodisme. Des de VilaWeb vam poder demostrar que el cap de la
Guàrdia Urbana de Barcelona explicava una història que no quadrava amb
la realitat, però no vam ser capaços, ni n’ha estat capaç ningú encara,
de demostrar què va passar en realitat. El periodisme no sempre
reconforta prou.
Particularment, durant la fase del procés
d’independència de Catalunya començada el 2014, VilaWeb va esdevenir una
referència permanent tant en termes informatius com d’opinió. I això va
ser gràcies a la capacitat de depurar el model, deixar-nos
d’obsessionar pels clics i recuperar els principis deontològics i
professionals més bàsics. L’escàndol causat pel fals anunci de la mort
de Muriel Casals, que es va analitzar a fons en aquest article,
va ensenyar a molta gent que l’obsessió pel clic, la maximització del
nombre de pàgines i els ingressos de la publicitat era molt perillosa
per a l’exercici raonable del periodisme i per la salut democràtica de
la població.
En aquest sentit, és clar que l’eufòria per la
política que es va desencadenar arreu dels Països Catalans quan va
començar el procés d’independència va afavorir el creixement de VilaWeb.
Però, per això mateix, ens agrada remarcar que nosaltres ja hi érem. Ja
érem independentistes el 1995, ja érem progressistes, com queda
recollit en el nostre ideari,
el 1995, ja sabíem que el nostre marc nacional eren els Països
Catalans, i el primer dibuix de la Infopista era un manifest en tota
regla i ja érem digitals el 1995. Una combinació que, ho reconeguem, ens
dóna una perspectiva potser única.
VilaWeb sempre ha estat un
mitjà compromès, en tot. Des del començament, hem participat i
protagonitzat tota mena de campanyes mitjançant continguts especials. Hi
ha gent que encara recorda campanyes dels primers anys, com la que es
va fer contra la Warner i en favor del doblatge en català de Harry Potter,
que va arribar a moure 30.000 missatges des d’un formulari nostre,
aconseguint que la multinacional americana es retractés. En el seu
moment, VilaWeb va fer campanya contra la constitució europea, a favor
dels drets dels refugiats, pel dret de l’habitatge, contra els ultres
als camps de futbol, es va involucrar en les consultes populars per la
independència fent de la redacció del diari un dels col·legis electorals del 10-A
barceloní o va ser un dels punts on la gent podia aconseguir, i quines
cues que s’hi feien! les samarretes de l’Onze de setembre de l’ANC.
I
això és així perquè dels nostres referents periodístics, de Ramon
Barnils a Anna Politkóvskaia i Albert Camus, VilaWeb n’hem après que el
compromís social no va pas renyit amb l’exercici rigorós de la professió
periodística, ans al contrari, és imprescindible. Per això, VilaWeb
s’ha reforçat de manera obsessiva contra les ingerències polítiques i
econòmiques de tota mena mentre mantenia obertament posicions editorials
decidides, i no tan sols per escrit: la publicació dels anuncis del
referèndum d’autodeterminació, que molts diaris catalans no van publicar
per por, ens va valer una intempestiva entrada de la Guàrdia Civil a la redacció.
Aquesta
claredat pel que fa als posicionaments públics sempre l’hem combinada
amb la màxima professionalitat informativa. Fins al punt que, alguna
vegada, els lectors s’han sorprès per les informacions que publicàvem,
cosa que encara ens sorprèn més a nosaltres. Per exemple, quan durant la
campanya del 21-D des de VilaWeb es va desmuntar una mentida que circulava sobre el finançament irregular de Ciutadans.
O quan es va desmentir una informació falsa arribada dels Estats Units
que deia que els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren
dirigits directament per la policia espanyola. O, més recentment, quan
vam desmuntar la fantasia sobre les 1.714.000 màscares. Simplement, els
fets són els fets i no es poden manipular. No es guanya res essent
ignorant. Tots aquests anys, VilaWeb ha fet investigacions molt
rigoroses, com la reconstrucció dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el recompte de les interioritats del pacte
que acabaria portant Carles Puigdemont a la presidència de la
Generalitat o la publicació dels papers que demostraven la gravetat de
la pandèmia del coronavirus. Hem estat ràpids i directes, com quan, en
menys d’una hora de feina frenètica, vam aconseguir de despullar la falsedat de la famosa nota de la CIA
que El Periódico pretenia colar. Però tot ho hem fet sempre des d’una
posició radicalment professional i sense amagar mai als lectors res del
que sabíem, encara menys en funció de cap mena d’interès d’algú.
És
la capacitat de combinar aquest rigor professional amb el compromís
públic que ha fet de VilaWeb, juntament amb la proximitat amb el lector,
el diari que és avui.
L’originalitat de VilaWeb: un diari amb els lectors
La
gent no es demana què vol dir VilaWeb. Amb les marques passa això, que
quan es fan populars ningú no en veu el significat original. Vila-nova,
Vila-vella, Vila-rodona, Vila-quadrada, Vila-Web! El mateix nom del
diari ja és una declaració de principis. Som una ciutat a la web amb
veïns, amb espais, amb places, amb carrers, amb barris. La primera
VilaWeb, amb els extraordinaris dibuixos de Joan Subirats, era una
ciutat alegre i combativa. I una ciutat és un espai geogràfic on la gent
s’ajunta i fa coses.
Per
això, els lectors sempre han estat determinants per a fer VilaWeb. No
enteníem el nostre model periodístic com un altaveu que arribava igual a
tots els espectadors. Ens enteníem i ens entenem com un espai de
trobada, com un punt on anar a parar. Norman Mailer deia allò que ‘un
bon diari és una nació que parla amb si mateixa’ i nosaltres no aspirem
sinó a ser això.
Per aquest motiu, des del principi, la proximitat
amb el lector ha estat una norma de la casa. Proximitat i atenció que a
voltes s’expressa en els detalls més petits. Per exemple, passem molt
de temps responent de manera personal els correus que ens envien els
lectors del diari. No es nota ni serveix per a fer propaganda, però ens
ha transformat. Assemblea
de lectors a Ciutadella de Menorca, l’any 2019. Els actes amb
subscriptors i les assemblees, a tots els Països Catalans, són una
manera de mantenir el contacte directe que el model periodístic de
VilaWeb reclama.
Les Assemblees de Lectors de VilaWeb, els actes multitudinaris
amb subscriptors o ara les Converses des del Confinament són això.
Enguany, la pandèmia ha aturat les assemblees just la setmana que havien
de començar. L’any passat, VilaWeb en va fer vint-i-una arreu dels Països Catalans.
També perquè la redacció conegués i apreciés la diversitat i la
pluralitat del país. Anar a Gandia, a Olot, a Perpinyà, a Maó i
sotmetre’ns a l’escrutini i a les queixes dels lectors, a les seues
crítiques, intentar entendre què volen i com volen que siga el seu diari
és un exercici molt gratificant de contacte amb la realitat.
De
fet, quan ens vam instal·lar finalment a l’edifici del carrer de
Ferlandina de Barcelona, el disseny mateix de l’espai ja es va fer
pensant en una relació diferent amb els lectors. En aquest país, molts
diaris tenen guàrdies a la porta, controls per a impedir el pas de la
gent. La redacció de VilaWeb la vam dissenyar, amb l’arquitecta Montse
Batlle i l’equip RGA, amb espais públics i portes obertes, on tothom pot
entrar sense haver de donar explicacions i on la gent sap que se
l’escolta.
Aquest local, inaugurat amb un tweet en una festa
inoblidable pel president del parlament aleshores i gran internauta
Ernest Benach i pel conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, ha
viscut dies molt intensos. La venda de les samarretes de l’Onze de
Setembre ha portat durant anys milers de persones a les nostres oficines
amb cues quilomètriques que a vegades envaïen la redacció i tot.
Amb
el pas dels anys, molts lectors, especialment subscriptors, han
esdevingut col·laboradors directes. Els uns amb els seus blocs, els
altres facilitant-nos contactes i comentaris, fins i tot hi ha un grup
de WhatsApp amb prop de dos-cents subscriptors que serveix per a
comentar i criticar o lloar les coses que es publiquen o la manera com
es publiquen.
Aquesta relació és la conseqüència del model
empresarial original que des del primer dia cerca la sostenibilitat i la
independència del projecte. Avui, la majoria dels ingressos de VilaWeb
ja provenen de les subscripcions, però pensem que hi haurà un dia, i no
és tan lluny, que tot el diari es pagarà amb la generositat dels
subscriptors i d’aquesta manera el podrem oferir a tothom en obert i
sense publicitat.
Que els subscriptors hagen entès aquesta opció
és especialment important per a nosaltres. VilaWeb no creu en els murs
de pagament perquè considera que la nostra obligació moral i social és
aportar la millor informació possible en obert a tota la ciutadania i no
tan sols als qui ens paguen. Per això demanem a qui pot pagar i ho vol
que se’n faça subscriptor, però no pas, com en els mitjans tradicionals,
per a rebre una informació que nosaltres pensem que l’ha de rebre
tothom, sinó per a ajudar-nos a sostenir el diari i la seua
independència i per arribar a tanta gent com siga possible.
Respectant
sempre els terrenys de cadascú –la professionalitat i el criteri de la
redacció i l’opinió plural i transversal dels lectors–, VilaWeb s’ha
establert com una comunitat i el diari és –d’alguna manera, se’n sent–
el portaveu de milers de persones, que cada dia intenta parlar amb elles
i per elles. Internet va revolucionar la comunicació, una cosa que avui
ja no pot dubtar ningú, i el gran canvi que va introduir és que les
coses es fan col·laborativament. No fem un diari per als nostres
lectors, sinó que fem un diari amb els nostres lectors.
I com és
evident, això pren una dimensió molt especial en els moments únics, com
tants n’ha viscut darrerament el nostre país. Durant la primera fase del
procés d’independència, entre el 2014 i ara, VilaWeb s’ha sentit empesa
pels seus lectors. En els moments fantàstics i en els moments tristos, a
vegades separats per molts dies. El Primer d’Octubre a la nit va
esclatar un repic de cassoles per tot el país i tota la gent de VilaWeb
vam eixir al carrer a participar-hi, aparcant per uns minuts la feina.
El dia que Jordi Cuixart, un dels nostres primers subscriptors quan no
el coneixia ningú, i Jordi Sànchez van ser portats a la presó, molts
dels periodistes van plorar de ràbia i indignació mentre redactaven la
notícia.
Viure en primera línia i poder narrar el procés
d’independència que el nostre país porta a terme és un privilegi únic
que ens obliga periodísticament.
Un gran equip que fa el diari i vetlla pel rigor
El rigor amb què la redacció de VilaWeb treballa és el nostre compromís. Josep Casulleras, el cap de redacció, va seguir el judici del procés
cada dia dins aquella sala tenebrosa de Madrid i va desgranar amb un
mestratge molt sòlid la complicada teranyina jurídica on ens volien
atrapar. El nostre fotògraf, Albert Salamé, ha estat testimoni amb la
seua càmera i el seu cos, ferit en alguna ocasió, del combat del carrer i
de la tensió del parlament, i amb Adiva Koeningsberg ens han retratat
l’ànima. El grup de periodistes que tenen al seu càrrec el minut a minut
de l’actualitat diària, tots ells, han mantingut la tensió informativa
altíssima en moments tan complicats i difícils d’entendre com aquesta
pandèmia de la Covid-19.
Les entrevistes, reportatges i la feina
de seguiment del dia a dia d’Andreu Barnils, de Josep Rexach, de Roger
Graells, de Txell Partal, d’Oriol Babler, de Clara Ardèvol, d’Arnau
Lleonart, d’Ot Bou i d’Àlex Solano, sempre pendent de la darrera dada,
ens han afilat el coneixement. Les cròniques de Pere Martí, Odei
Etxearte i Montse Serra ens han aclarit la perspectiva de manera
minuciosa. La qualitat de la llengua, de la manera d’escriure, que fixa
des de fa anys de manera magnífica Jordi Badia, fent equip amb Bel
Zaballa i Roger Ferran, és una de les marques que ens defineix. Amb
Jordi Goula acompanyant-nos i posant la saviesa econòmica, amb Marta
Rojals enlluernant-nos amb la seua visió única de la realitat, amb Joan
Ramon Resina sòlid com una roca del Pacífic. Amb Xavier Montanyà i Roger
Cassany, dos dels grans fars de la casa, sempre inconformistes, amb
Tina Vallès i Mercè Ibarz, amb Núria Cadenes, amb Joan Minguet i Oriol
Izquierdo i Martí Estruch i Biel Mesquida i Julià de Jodar, Anna Zaera,
Gemma Pasqual, Sebastià Bennasar, Pau Benavent, Pau Vidal i totes les
veus i signatures que enriqueixen aquest diari. I tots aquells, Àlvar
Teixidor, Sandra Vilalta, Francesc Pascual, Marta Martí i el gran Pep
Albinyana, sempre aguantant l’estructura, fent possible la feina de
tots.
En aquests vint-i-cinc anys, per VilaWeb han passat i hi han
treballat prop d’un centenar de persones, començant per Carlos García
aquell primitiu 1995. A algunes els devem molt més que no els vam pagar.
Aquest diari no seria com és sense la petjada i l’obra de Jem Cabanes. O
sense l’impuls de Jaume Cabaní. Sense la feina dels equips tècnics de
Bekodo. Però a totes els devem una gratitud immensa per haver aguantat
un ritme trepidant, el que marca l’actualitat, la xarxa i aquest país
que bull com un volcà a punt d’explotar.
Moltes d’aquestes cares
les coneixen, els lectors i els subscriptors. Altres no tant. Però totes
són imprescindibles per a fer funcionar aquest pacte entre diari i
lectors que és VilaWeb. En el nostre dia a dia, ells són els encarregats
de fer possible aquest moment de contacte, aquest espai que existeix
quan algú obre el mòbil o es connecta a l’ordinador per veure què diu
VilaWeb. Han passat 9.133 dies des que vam pujar per primera vegada a
aquell servidor de Londres el codi HTML de la VilaWeb original, i ara el
codi HTML és un WordPress, i el servidor de Londres, un conjunt de
servidors escampats per diversos països del món. Però la cosa que
importa, la que aleshores ja sabíem que importava, no és pas la
tecnologia. És que en cadascun d’aquests nou mil dies ha passat alguna
cosa, s’han generat notícies, s’han creat records, hi ha hagut
esdeveniments que han impactat en les nostres vides i ens han fet com a
individus i com a societat. I nosaltres hem mirat d’explicar-ho sempre
de la millor manera possible, amb tota l’honradesa i el compromís més
gran, sense esquivar mai la nostra responsabilitat i convençuts que el
periodisme és un combat llarg que es guanya dia a dia, mes a mes i any a
any.
Tot i que les llibreries són tancades, editors i llibreters animen a comprar llibres i proposen diverses opcions
Tots els llibres que han aparegut aquests primers mesos de l’any, publicats per arribar a Sant Jordi 2020 amb la màxima difusió, han quedat afectats pel confinament i el tancament de les llibreries. S’han estroncat presentacions, clubs de lectura, fires, festes… La venda de llibres ha caigut en picat,
tot i que llibreters i editorials proposen fórmules diverses per a
mantenir la venda de llibres: la majoria d’editorials i llibreries
proposen la compra a l’avançada dels llibres per internet i recollir-los
una vegada tornin a obrir les llibreries. Es poden comprar mitjançant
la iniciativa Llibreries Obertes
i la plataforma Libelista. Però hi ha més iniciatives, com la del grup
Llegir en Català, que proposa d’obrir finestres, una campanya de
comunicació conjunta per a difondre les novetats, i la de Comanegra,
editorial que ha començat la campanya ‘Adopta una llibreria’. Hi ha
editorials i llibreries que venen a la seva web i unes altres que
proposen una venda de proximitat, de poble o de barri, per Sant Jordi.
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Perquè
el sector del llibre en català només se’n sortirà si els lectors
comprem llibres en català. És per això que us oferim una extensa selecció de novetats, com en anys anteriors, perquè aquest 23 d’abril trieu i remeneu i no deixeu de comprar llibres. Enguany, més que mai.
Els
llibres que es proposen són fonamentalment novetats editorials
publicades des del gener. Però cal recordar que s’havien anunciat títols
per Sant Jordi que han estat frenats pel confinament. Sobretot, els
grups editorials han postposat les novetats dels seus autors més
mediàtics, per engegar la campanya de promoció quan es pugui, en una
situació més favorable, per exemple, pensant en la Setmana del Llibre en
Català del setembre.
Títols que no es podran comprar ara per Sant Jordi són el del president Carles Puigdemont, M’explico. De la investidura a l’exili (la Campana); Seguiré els teus passos, de Care Santos (Columna); L’espia del ritz, de Pilar Rahola (Columna); El primer capità, d’Enric Calpena (Proa); Quan la nina ho va saber, de David Grossman (Edicions 62) i el premi Llibres Anagrama No sóc aquí, d’Anna Ballbona. També la nova novel·la de Lluís Llach, Escac al destí, i de Rafael Nadal, Mar d’estiu. Una memòria mediterrània, totes dues obres publicades per Univers, el nou segell d’Enciclopèdia Catalana.
Premis a obra inèdita de poesia Lluís Calvo, L’espai profund (premi Carles Riba, Proa)
Joan Duran i Ferrer, Nua cendra (premi Vicent Andrés Estellés, Edicions 3 i 4) Ramon Boixeda, Les beceroles successives (premi Ausiàs March, Edicions 62) Anna Gual, Ameba (premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Llibres del Segle)
Jordi Llavina, El magraner (premi Marià Manent, Quadern de la Font del Cargol)
Premis a obra publicada Enric Casasses, El nus la flor (premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi Lletra d’Or, Edicions Poncianes)
Martí Domínguez, L’esperit del temps (premi Millor Novel·la de l’Any, Proa)
Joan Benessiu, Serem Antàrtida (premi Ciutat de Barcelona i finalista dels EUPLPrize, Periscopi)
Marta Marín-Dómine, Fugir era el més bell que teníem (premi Crítica Serra d’Or, Ciutat de Barcelona i Amat Piniella, Club Editor)
Més d’un autor, Jo sóc vosaltres. Sis poetes de Síria. Traducció de Margarida Castells Criballés (premi Rafel Jaume de traducció, Pol·len)
TRADUCCIONS
Clàssics traduïts Rainer Maria Rilke, Dues històries de Praga. Traducció de Ramon Farré (Adesiara)
Joseph Roth, L’Anticrist. Traducció de Pilar Estelrich (Adesiara)
Joseph Roth, Històries d’exili. Traducció de Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa (Pagès editors)
Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin. Traducció d’Arnau Barios (Club Editor)
Franz Kafka, El castell. Traducció de Joan Ferrarons(Club Editor)
Samuel Beckett, Esperant Godot. Traducció de Josep Pedrals (Proa)
Dino Buzzati, El secret del Bosc Vell. Traducció de David Nel·lo (Males Herbes)
Ray Bradbury, L’home il·lustrat. Traducció de Martí Sales (Males Herbes)
Stefan Zweig, Una boda a Lió. Traducció de Tiana Puig (Quaderns Crema)
Menandre, El malcarat. Traducció d’Eloi Creus (Adesiara)
Literatura àrab Alaa Al ASwani, Una república com si… Traducció de Jaume Ferrer Carmona (Edicions de 1984)
Literatura oriental Yoshinori Noguchi, L’última lliçó (Comanegra) Eileen Chang, Brasers. Traducció de Carla Benet (Club Editor)
Ogai Mori, La ballarina. Traducció de Marta Morros (Viena Edicions) Han Kang, Blanc. Traducció d’Alba Cunill (Rata) Ouyang Yu, Diari íntim d’un editor. Traducció de Jorge Salavert (Lletra Impresa)
Literatura francesa Valérie Manteau, El solc. Traducció d’Elisabet Ràfols Sagués (Angle Editorial)
Maylis de Kerangal, Un món a l’abast de la mà. Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle Editorial)
Françoise Sagan, Bon dia, tristesa. Traducció de Josep maria Pinto (Viena Edicions) Hervé Le Corre, Sota les flames. Traducció d’Albert Pejó (Bromera) Michel Bernard, Els dos remordiments de Claude Monet (Labreu)
Literatura italiana Marco Missiroli, Fidelitat. Traducció d’Alba Dedeu (Angle Editorial)
Literatura portuguesa Dulce Maria Cardoso, La vida normal (Més Llibres)
Literatura polonesa Lana Bastasic, Atrapa la llebre. Traducció de Pau Sanchis (Pericopi)
Ignacy Karpowicz, Sonka. Traducció de Xavier Farré (Raig Verd)
Literatura anglosaxona Ocean Vuong, En aquest món, per un moment som grandiosos. Traducció de Yannick Garcia (Llibres Anagrama) Hernán Díaz, A l’horitzó. Traducció de Josefina Caball (Periscopi)
Sally Rooney, Gent normal. Traducció d’Ernest Riera (Periscopi) Max Porter, Lanny. Traducció de Víctor Obiols (Rata) Ian McEwan, La panerola. Traducció Ricard Vela (Llibres Anagrama) Anthony Cartwright, La bretxa. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Lisa Taddeo, Tres dones. Traducció de Ricard Vela (Més llibres) Lisa See, L’illa de les dones del mar. Traducció d’Esther Roig (Univers) Miriam Toews, Elles parlen. Traducció de Carme Geronès (les Hores)
Literatura escandinava Lars Mytting, Les campanes bessones. Traducció de Blanca Busquets (Amsterdam)
MEMORIALÍSTIC Ngugi wa Thion’go, Neix un teixidor de somnis. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd)
Peter Handke, Infelicitat perfecta. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç)
Patti Smith, L’any del mico. Traducció de Martí Sales (Club Editor)
Maggie Nelson, Els argonautes. Traducció de Marina Espasa (l’Altra Editorial)
Claudia Durastanti, L’estrangera. Traducció de Martí Sales (l’Altra Editorial)
Joan-Lluís Lluís, Els invisibles (Llibres de l’Avenç)
Ponç Pons, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema) Manel Alonso i Català, Quadern de Ca Perla (Neopàtria)
POESIA TRADUÏDA William Wordsworth, El preludi. Traducció de Jaume C. Pons Alorda (Edicions de 1984)
Horaci, Odes. Traducció de Jaume Juan Castelló (Adesiara)
Margaret Atwood, L’alè misteriós. Poemes escollits 1965-2007. Traducció de Montserrat Abelló (Edicions de 1984)
Més d’un autor, Antologia lírica alemanya (1910-1960). Tria i traducció de Guillem Nadal Blanes (Documenta Balear)
John Ashbery, Autoretrat en un mirall convex. Traducció de Melcion Mateu (premi de poesia Nollegiu 2020, Llibres del Segle)
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
26.05.2020 21:50
