El judici a Macià a París del 1927.
El diari La Vanguardia del 7 de novembre de 1926 dedicava tota la
pàgina 24 a un sol tema: ‘El complot descobert a Perpinyà’, deia el titular. ‘La policia francesa deté més de cent emigrats espanyols i una vintena d’italians. Entre els detinguts hi ha l’ex-diputat Francesc Macià’, afegia el subtítol. És llegint entre línies la resta de l’article, bastit a partir d’informacions provinents d’agències i d’uns altres mitjans, que descobrim la seqüència d’allò que posteriorment s’anomenà Fets de Prats de Molló, un intent capitanejat per l’ex-militar i polític
Francesc Macià d’ocupar Catalunya per la força de les armes des del Vallespir i declarar-hi la república, en plena dictadura de Primo de Rivera durant el regnat d’Alfonso XIII.
A la mateixa notícia ja es parla d’un complot separatista i catalanista que havia d’ésser encapçalat per sis-cents homes vinculats a l’organització Estat Català, amb l’ajut d’unes quantes desenes de voluntaris antifeixistes italians liderats per
Ricciotti Garibaldi. Aquest nét del famós revolucionari Giuseppe Garibaldi, insinuava ja aleshores La Vanguardia, va resultar ésser un agent secret del dictador italià Benito Mussolini i fou el principal desbaratador de l’operació militar, que preveia la penetració de dues columnes (l’una des de Sant Llorenç de Cerdans i l’altra des del coll d’Ares) cap a Olot, on es proclamaria la república, en paral·lel amb la convocatòria d’una vaga general revolucionària de la CNT a Barcelona i més municipis catalans.
A més de la detenció de Macià a Prats de Molló i de cent vint-i-nou expedicionaris en uns quants indrets més de Catalunya Nord, i de la confiscació d’armes i municions, fa noranta anys el diari barceloní destacava: ‘La policia ha decomissat també la bandera del cos expedicionari amb les quatre barres i un estel solitari al centre
‘, com també ‘grans quantitats de segells de correus que duien aquesta inscripció en català
: “Societat de les Nacions-Catalunya Lliure”.’ A la mateixa notícia es donava compte de les declaracions de Macià durant els primers interrogatoris policíacs a Perpinyà: ‘Ha manifestat que era l’ànima de l’organització i cap de l’expedició, s’ha atribuït la responsabilitat de tot allò que havia ocorregut i ha afirmat que la resta de persones detingudes no havien fet res més sinó executar les seves ordres. Ha afegit que tornaria a començar així que se li’n presentés la primera ocasió favorable.’
De l’aixecament de Pasqua irlandès al complot del GarrafFrancesc Macià (1859-1933), esdevingut ja al començament del segle XX tot un referent del catalanisme més radical i separatista, fou el màxim responsable dels Fets de Prats de Molló del 1926, una acció inspirada en la
Revolta de Pasqua irlandesa d’una dècada abans. Com detalla Joan-Carles Ferrer i Pont a
Nosaltres sols: la revolta irlandesa a Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), l’aixecament de Dublín del 1916 fou vist com un exemple pels nacionalistes organitzats entorn de Macià. L’
evolució posterior a l’illa, amb la victòria electoral del Sinn Féin el 1918 i la constitució de l’Estat Lliure d’Irlanda el 1921, els refermà en la necessitat d’organitzar un moviment revolucionari a l’estil irlandès. Per molts catalans, com Macià, Irlanda esdevingué un model i mite de la lluita per la independència: ‘Sens dubte, la revolució irlandesa influí decisivament en el caràcter intransigent i insurreccional del nacionalisme macianenc’, assegura Ferrer. El 1922, així, va fundar
Estat Català en un intent de reproduir a Catalunya el Sinn Féin, i l’any següent es va trobar obligat a exiliar-se, juntament amb molts dirigents de l’organització separatista, arran del cop d’estat del capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera, que amb l’aval del monarca borbó Alfonso XIII es va concentrar a destruir l’obra de la Mancomunitat. Convençut definitivament que la via parlamentària i autonomista s’havia exhaurit, Macià i la resta de dirigents d’Estat Català van creure que havia arribat l’hora d’organitzar una acció armada contundent, amb el referent irlandès sempre ben present: envair militarment el Principat i proclamar-hi la república catalana. Per finançar l’operació, el 23 d’abril de 1925 va llançar l’
emprèstit Pau Claris, com havien fet els voluntaris irlandesos abans del 1916, amb una crida a tota la diàspora catalana de recaptar els mitjans necessaris per a armar el futur exèrcit de Catalunya.
Macià era partidari de no portar a terme cap acció fins que no tingués preparats mig miler de voluntaris, reclutats entre els exiliats catalans a França, però no tots els dirigents d’Estat Català tenien la mateixa paciència: el sector més jove i radical, constituït amb el nom de Bandera Negra, es va avançar pel seu compte i va fer el 6 de juny de 1925 un intent no reeixit de magnicidi contra Alfonso XIII. El fracàs de l’anomenat
complot del Garraf proporcionà al dictador Primo de Rivera una excusa per a reprimir encara més el nacionalisme català i va empènyer Macià, ara sí, a donar el vist-i-plau a la invasió abans que no hauria volgut. El 30 d’octubre de 1926 va donar ordre de mobilització i alguns dels voluntaris reclutats començaren l’entrenament militar a Sant Llorenç de Cerdans, on hi havia enterrades les armes. Atès que la major part d’homes no tenien experiència de combat ni instrucció militar, Macià es posà d’acord amb militants antifeixistes italians a França que havien participat en la Gran Guerra perquè fessin d’instructors.
El pla preveia que els homes mobilitzats, integrats en dues columnes, entressin al Principat el 4 de novembre pel coll d’Ares i Sant Llorenç de Cerdans, als quals s’incorporarien els militants de l’interior. Aquestes columnes havien de convergir a Olot, on es proclamaria la república catalana en aquests termes: ‘Declaro Catalunya independent, i tenint en compte que cada vegada que la voluntat de la majoria del poble català ha pogut expressar-se lliurement, s’ha manifestat de manera evident a favor de la República Catalana, i tenint en compte que aquest dret fonamental i etern de Catalunya a governar-se ella mateixa ha estat avui usurpat per la força del govern espanyol, opressor de la pàtria catalana…’ L’operació s’havia de coordinar amb una vaga general a Barcelona que els sindicalistes de la CNT s’havien compromès a declarar, confiant que tot plegat propiciaria un ambient d’alçament popular contra la dictadura i la monarquia.
Però aquell 4 de novembre va passar tota una altra cosa: un dels voluntaris italians, el coronel Ricciotti Garibaldi, va denunciar la conjuració a la policia francesa, que va detenir a Prats de Molló l’estat major de l’operació militar, amb Macià al capdavant.
La internacionalització del cas catalàLa majoria dels detinguts foren expulsats a Bèlgica. Sols els caps militars, una vintena, foren jutjats. El 20 de gener de 1927 va començar l’anomenat ‘procés dels conjurats catalans’ al Tribunal Civil del Sena de París, amb un fort impacte en l’opinió pública francesa i internacional. L’escriptor Paul Valéry i la comtessa de Noailles van donar suport a Macià i companyia, que gràcies a la defensa d’un dels advocats de més prestigi de França, Henry Torrès, van sortir-se’n amb una condemna simbòlica: una multa de 200 francs i dos mesos d’arrest per tinença il·lícita d’armes, a més de l’expulsió del territori francès.
La insurrecció havia estat un fracàs militarment, però el judici resultant va ésser un veritable èxit propagandístic per a la causa separatista catalana i per a Macià. Ho resumeix perfectament Joan-Carles Ferrer: ‘El fracàs de la temptativa del 1926 serví, tanmateix, per convertir Macià en un símbol de la resistència catalana. Cinc anys més tard, amb l’adveniment del règim republicà a l’estat espanyol, Macià proclamaria la república catalana al balcó del Palau de la Generalitat. Finalment, doncs, ell esdevindria el líder d’un moviment nacionalista i republicà que comptava amb un ampli suport popular. Si el 1916 havia representat, al capdavall, un fet clau en la història irlandesa i el punt de partença de la lluita per la independència, els fets de Prats de Molló serviren per a posar les bases a Catalunya d’una tradició republicana i independentista que adquiriria una certa força els anys 1930.’
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
